El vespre abans de Sant Jordi la revista Qué leer feia la seva festa anual a la Casa de Convalescència de l'hospital de Sant Pau. A més de ser un punt de trobada per a autors, editors, periodistes i distribuïdors, a l'acte es feia el lliurament dels premis que atorguen cada any als millors llibres publicats a parer dels lectors. A les 8 del vespre, l'edifici ja s'omplia. Una mica més tard ja era pràcticament ple. Com que els parlaments, breus, i els lliuraments dels premis van començar una mica més tard del previst, en una pantalla instal·lada per a l'ocasió s'hi van anar projectant imatges antigues de Barcelona. Algunes de ben conegudes, com aquell viatge en tramvia de principis del s. XX que ens permet travessar la ciutat, pujant pel Passeig de Gràcia, pel Carrer Gran, els Josepets, i encara per la República Argentina. El trajecte, a una velocitat reduïda, permet veure la gent que passeja, els ciclistes que travessen les vies, els carros i les tartanes... una deliciosa Barcelona ja perduda. També s'hi van poder veure imatges de Macià, i de les quatre columnes de Puig i Cadafalch, les originals. I un Parc Güell emboscat per on seguim un passejant amb les mans creuades a l'esquena que ascendeix, pensarós, per les pedres boterudes d'aquest poblet que Gaudí volia crear enmig de la muntanya.
Abans de l'àpat generós que es va servir, es va lliurar el premi a Eduardo Mendoza per Riña de gatos i a Ken Follett per La caída de los gigantes. Entre el modernisme de l'arquitectura circumdant, les imatges d'aquella Barcelona dels avis i la qualitat dels nostres escriptors, que no s'atorgués cap premi a la millor obra escrita en català em va semblar antic. I em va saber greu.
