No és la meva intenció fer una lliçó d'història sobre com ha evolucionat el ritual de la mort a la cultura occidental, però és evident que els costums al voltant del final de la vida han canviat i avui penso que és un bon dia per rumiar-hi. Ha estat la mort sobtada i prematura de Marco Simoncelli el que m'ha dut a reflexionar sobre el canvi dels senyals de dol. Les imatges de televisió mostraven el pare de "Sic" amb una fortalesa inexplicable relatant com va agafar la mà del fill mort quan acabava de ser envestit per la moto del seu amic i mentor, Valentino Rossi. Una estampa pròpia d'una tragèdia grega però sense els plors del cor ambiental. S'estan imposant noves maneres de pair la mort i el prestigi d'abans del dol visible per la mort s'està transformant en una actitud que l'obvia, la ignora. Suposo que és la por al fet desconegut i irracional de deixar la vida el que fa que cada cop més ens hi referim amb eufemismes que amaguen aquesta realitat incòmoda. La idea actual de magnificar la vida i sostenir-la sobre els valors materials ens porten absurdament a no voler admetre o, millor dit, a no pensar en el final. Un fet que il·lustra el canvi de pensament per afrontar la mort és l'evolució d'allò que es considera una bona i mala mort: a l'època clàssica dels grecs, el suïcidi era una bona mort mentre que la mort sense sepultura era indigna. A l'Edat Mitjana, una mort lenta i anunciada era la bona mort, la mort sobtada i clandestina era la mort reprovable. La clau que explica la nova actitud vers la mort és el valor suprem que donem a la vida present, mancat de la transcendència religiosa que l'havia fonamentat fins ara. En un altre cas i amb una finalitat catàrtica, la mort s'invoca atribuint-li efectes extraordinaris, quan diem "està de mort". Un remei contra l'inexorable.
