Podem posar en dubte si tota societat té els governants que es mereix, l'autèntic dilema és saber si els governants es mereixen el país que els suporta. Cal anar a votar, és clar, però a fe de la democràcia que els polítics de la vella guàrdia han fet mans i mànigues per desencisar el més convicte dels electors. Mai una campanya havia aixecat tantes camises. Si ahir algú va realment reflexionar en positiu va ser per acabar de convèncer-se que, malgrat el trist espectacle dels cara a cara automatitzats, els debats amb partitura i dels mítings orquestrats, avui cal acudir a les urnes. I aquesta victòria no correspon a la labor de l'aparell dels partits.
És cert, la campanya i la precampanya és un període en què s'imposa l'estat d'excepció. Això és, prohibir la normalitat de la resta de la legislatura. Prohibir preguntar amb llibertat. I si no es pregunta, ningú no respon. Quantes qüestions específiques no s'han quedat com un examen en blanc? D'acord, els polítics són humans, i per això mateix es guanyen suspesos i aprovats. Però ni tan sols una majoria absoluta equival a obtenir un excel·lent. Sobretot si la participació és escassa. Com atorgar la confiança a qui no s'ha mullat en temes concrets, a qui s'ha regalat durant quinze dies amb vaguetats i propòsits que qualsevol podria subscriure? Va per a tots, per als que guanyin i per als derrotats.
Demà, a l'hora de les valoracions, tots s'ompliran la boca amb la necessitat de reformar allò que just aquests dies han impedit d'esmenar. Llistes obertes, renovació generacional, democràcia interna... Durarà fins a la pròxima precampanya. Després, ja en parlarem.
Per això cal votar. Cal votar i botar, cada dia de cada dia.
