Als 39 anys acaba de guanyar el Premi Nacional de Comunicació per El matí de Catalunya Ràdio, i alhora triomfa com a presentador de Tu cara me suena a Antena3 TV.

Premi Nacional de Comunicació. Ara em deurà dir que és un premi a l'equip i al mitjà.

Exacte. I alguna cosa més. En rebre'l vaig brindar per totes les persones que van creure en mi, superant els prejudicis.

Vostè era un periodista disfressat d'humorista?

Sí. L'actualitat sempre ha estat present en el que he fet, però ara que domina tot el programa de ràdio matinal, és quan a la televisió m'he dedicat estrictament a l'entreteniment.

D'on treu hores?

Som dos! (riu)

Fa entreteniment a la tele per desintoxicar o per diners?

Per desintoxicar-me i perquè molta gent que s'ho passa malament tingui un espai d'evasió sense més pretensions. En televisió el meu valor no és tant el que faig com el que he dit que no volia fer.

El matí tracta de tot. Ha de ser una mena d'enciclopèdia!

He d'estar en aprenentatge constant, i m'agrada molt. L'any passat vaig fer un màster en economia i empresa a l'IESE.

Per això es va atrevir a demanar la dimissió del president del Banc Central Europeu?

Hi ha d'haver compromís periodístic. Si les pots sustentar amb dades, pots emetre opinions. Si he demanat la dimissió d'algun conseller del tripartit, per què no fer-ho amb els que tallen el bacallà de les nostres finances d'una manera que afecta la nostra vida?

En un comentari que és l'editorial de la ràdio nacional.

No. És el meu editorial. Sóc jo qui parla i qui signa.

Però vostè és allà per confiança de l'emissora. Hi té un compromís.

Tinc un compromís amb els oients. I amb mi mateix. Si el programa es diu El matí de Catalunya Ràdio amb Manel Fuentes, aquest afegitó s'hi ha de notar. El més honest és parlar des d'un subjectivisme argumentat; l'objectivitat per ella mateixa no és humana.

Té una història d'amor reprimida amb en Quim Nadal?

Ho porto bé. Hi ha espasa dialèctica. La classe política, per bé que els colli, mereix els nostres elogis.

Amb els polítics no es talla.

Ni em tallo ni m'hi caso. La nostra feina són les preguntes incòmodes.

Pot haver-hi oients que s'hi incomodin.

Això és com al Polònia: els partidaris d'uns poden pensar que es tracta millor els altres. Però ens hi fiquem pel que fan, al marge de colors polítics.

Ha arribat o tot just comença?

Aquell que va dir que la meta és el camí la va encertar.

Pateix per la ràdio pública?

Pateixo per tot allò que és públic. Per l'ensenyament i la sanitat públics, que estan en escac. I pels mitjans, però no som el centre del món.

Què vol ser quan sigui gran?

Gran.

Em pensava que em diria: Bruce Springsteen.

Aquí ja he fet tard!