Immersos en el caos, la doctrina del xoc es va desplegant amb precisió quirúrgica. El llast d'un atur que supera el 20% fa escruixir moltes esperances. Han aconseguit que tots creguem que hem viscut tant per sobre de les nostres possibilitats que ara ens mereixem un càstig bíblic en forma de deutes eterns. Estem assistint a la més gran transferència de riquesa de la gent corrent a mans de les corporacions privades, les que han generat la crisi que ens tenalla. Ho diu Naomi Klein, i torno a l'economista canadenca perquè tot això ja fa temps que ho diu. Klein té ben clar què ens fa forts, perquè resistir aquest embat és dur, però caldrà estar ben armats per quan comenci a passar. La tàctica del xoc, diu, comença a estar esgotada. És la conseqüència de la desregulació del capitalisme.
A Catalunya ho patim el doble, perquè per molt que alguns mirin cap a l'altra banda, estem lligats de mans i peus. No podem regular res i a més hem d'assistir a l'espoli continuat d'un bon pessic de la riquesa que generem. Ara bé, potser hi ha una cosa que ens fa més forts. Klein reivindica el relat i la pròpia història, mantenir-nos lligats a la continuïtat que ens uneix al passat per no perdre l'orientació. En el passat, quan l'estat era tan prim que no s'ocupava gens de les persones, els obrers feien caixes de resistència, les persones constituïen germandats i així tenien metges, ateneus per aprendre lletra, i els pagesos s'unien per protegir camps i collites. Però ara l'estat és un dinosaure. Diu que ens protegeix, però si ens entossudim a mantenir-lo, ens enfonsarà. El que ens ha de fer forts és saber que vam ser capaços de sobreviure sense ell, per aprendre a confiar més en nosaltres mateixos quan això passi i s'hagi de refer.
