Si a l'Església n'hi ha que són més papistes que el Papa, la política va sobrada de gats escaldats. Dijous, a mig matí, el conseller d'Interior es devia dir: preu per preu, sabates grosses. I vinga escolars cap a casa, vinga consells i proclames d'estat d'excepció. Ara toca enfotre-se'n, i de nou apareix la tribu dels damnificats... plogui, nevi o tot el contrari.

Certament, n'hem fet un gra massa. Però ho diem ara, quan l'abric ja ha fet el servei. Hem aprovat la siberiana amb nota, i tothom s'apunta a l'acudit. Tothom? Especialment aquells que haurien estat els primers a denunciar les negligències, la falta de previsió. Ja és trist que només sapiguem aplaudir la prevenció si tot darrere ve una catàstrofe. I encara és més trist observar com n'hi ha que volen posar sigles al fred, que piulen perquè són d'un altre partit.

Llavors, també abunda el setciències que compara la nostra poruga atenció a les baixes temperatures amb la pretesa superioritat atmosfèrica de suecs i noruecs. L'home disfruta explicant la indòmita reacció dels habitants de països freds davant els comunicats -a parer seu alarmistes- de la classe governant quan s'acosta un front polar. El peix es mossega la cua: és el mateix element que es mofa de la pell dels escandinaus quan esdevé color de gamba després d'estirar-se sota un sol de justícia.

Ras i curt, mentre algú amb responsabilitats fa la seva feina amb més o menys encert -sempre discutible, tècnicament opinable-, una part del poble es dedica a l'ordinari esport de criticar per criticar. I quan això ho fa l'adversari que algun cop també s'ha enganxat els dits és que sobren doctors per a una parròquia tan petita.