En un clot del cap de Creus, entre les atzavares de la muntanya de Verdera i els matolls de la serra de Rodes, s'alça el blanc campanar de Sant Esteve, una església remuntada després de la Guerra Civil i flanquejada per cases brunes, construïdes amb lloses de llicorella i enfilades en ?carrers recargolats, que semblen encara arrecerats entre els murs, ja inexistents, d'una antiga muralla.
La Selva de Mar és un petit poble que va viure durant molts anys del negoci del vi i de la fusta, i allunyat de la costa per por de la pirateria, un dels grans negocis de la mediterrània. Quan aquesta activitat decaigué durant un temps, va començar a florir un barri de pescadors -el Port- que amb el temps s'emancipà. Ara la Selva de Mar, ja no té selva ni mar i amb prou feines s'hi veu alguna vinya.
En els horts de les cases hi floreixen els ametllers, els tarongers i també les buguenvíl·lees i s'hi pot escoltar el cant de la cardina. Per les parets arrebossades de calç s'hi arrapen tiges de vinya verge i tot el poble desprèn la lluminositat característica i atàvica, que sembla sorgir des de sempre del vell mar d'Ulisses. Un antic safareig públic, ple d'aigua cristal·lina, sembla una reproducció a escala d'aquest mar, amb minúscules onades provocades per la tramuntana que rebufa a la vora de la riera.
Els vells fan la xerrada al pedrís de l'església, parlen de malalties i d'hospitals i també del temps, del temps que passa i del temps ennuvolat de la tele. Un gos que sembla més vell encara, intenta trobar el seu lloc al sol, mentre les campanes van marcant el temps que els queda a tots plegats.
