La discussió sobre la conveniència de participar en esdeveniments esportius de primer nivell en països on no es respecten els drets humans és antiga. El 1974, Sud-àfrica es va adjudicar la Copa Davis sense haver de disputar la final: els jugadors de la selecció rival, Índia, es van negar a agafar la raqueta a l'Ellis Park de Johannesburg com a acte de protesta contra el règim de l'Apartheid. Ni abans ni després, ni ara mateix, no tots els esportistes han actuat amb idèntic sentit de l'ètica, però tampoc cal carregar exclusivament contra els professionals: els estats, les federacions i les marques que els patrocinen han mirat sovint cap a l'altre cantó.

Ara, el diputat britànic Richard Burden ha qüestionat la celebració del Gran Premi de Fórmula 1 de Bahrain, on la repressió contra les protestes democràtiques acumula desenes de morts. El mateix Damon Hill, excampió mundial, ha fet una crida similar a la FIA, però com tants altres cops és ben probable que el 22 d'aquest mes ens empassem la vergonya i retransmetem la cursa als quatre vents, pendents només dels rècords, aliens al sofriment humà. I podríem continuar amb la llista de països on les dones no poden ni conduir, ni estudiar, ni anar als estadis. I podríem tornar a discutir sobre Qatar...

N'hi ha que afirmen que cada competició televisada força els règims totalitaris a deixar de posar-se en evidència, o que l'organització d'uns jocs olímpics a la Xina ha contribuït a impulsar tímides mesures liberals. Excuses per justificar-se? Hi ha un camí del mig entre l'aïllament i fer-los la gara gara? En qualsevol cas, recrear-se amb festivitats esportives mentre a l'altra banda de l'estadi reparteixen pals, no deixa de ser un acte pornogràfic.