La profusió de llegendes urbanes no ha liquidat l'existència de llegendes rurals, més romàntiques, més fantàstiques, més pedagògiques. N'hi ha una que, com totes les contalles, hom la situa en l'indret de més conveniència, i en aquests rodals l'escena es desenvolupa en els revolts d'Orriols, aquelles giragonses que hi ha al final de la pujada de Bàscara.

Segons la tradició oral -i ja em perdonaran aquells que reconeguin la història amb variants d'espai, temps i acció- un bon dia del segle passat, quan la circulació era escassa i a la carretera encara no hi havia rams de flors, una noia va fer aturar un auto per demanar si la podien dur fins a Girona. El vehicle, que tot just encalçava la recta, el conduïa un home sol que no va dubtar de carregar-la. La llegenda continua: després de les primeres frases d'obligada cortesia, tot d'una la mossa va advertir el xofer que quan s'aproximés al final d'aquell tram costerut alentís la marxa. Li ho va dir un cop, dos, tres... fins al punt que el bon jan, aclaparat per la desconfiança, li va preguntar a què venia tanta obsessió. Llavors, la noia li va aclarir el motiu del neguit: feia molts anys, en aquells revolts maltraçats una dona jove hi havia perdut la vida. L'home, que no tenia notícia del desgraciat accident, va decidir fer-li cas, va aixecar el peu i va dur la conversa cap a d'altres camins, per asserenar-la. Arribat el primer revolt, la respiració de la passatgera s'accelerà. Superat el segon, més tancat, el conductor li va fer entendre que no havia de patir. Es girà per mirar-la... i la noia ja no hi era. La morta del conte era ella!

Això va passar potser fa vora cent anys. Qui sap si la llegenda rural explica la primera víctima mortal de la carretera de la vergonya, avui maldecap de tants i tants urbans, esclaus de la N-II.