Al final de la tarda, uns moments abans del capvespre, quan el sol decideix deixar d'il·luminar la plana baixempordanesa, les pedres dels murs de Torrent es tenyeixen de colors torrats, tons que van de l'albercoc al beix, del canyella al coure, de l'ocre al panotxa. Els arbres s'acomboien en la frescor del rierol i l'heura, d'un verd maragda, es despenja com un domàs sota els finestrals.

A la plaça Major un tinglado d'obra, especialment adaptat per a les cobles, espera el seu moment de glòria sardanista. Damunt del campanar, dues campanetes estan a punt d'assenyalar l'hora baixa amb el seu toc i, al costat de l'església, els nínxols emblanquinats del cementiri miren permanentment la creu que presideix el recinte.

El sol va lliscant lentament ?darrere dels arbres i els teulats, ja només queda un pedaç irregular de llum sota l'arcada. Pinzellades de groc, clapejat de verd d'olivera, omplen un paisatge presidit per la torre de Pals i pel mugró del Montgrí en la llunyania.

Una vegada a l'any s'hi celebra la Fira del Brunyol, les dones fan un sopar i els homes un esmorzar, es reuneixen en aplec a l'ermita de Sant Llop i a vegades contemplen com s'omple d'aigua la closa d'en Serra.

Torrent és un poble que ha passat de puntetes per la història d'aquest país. Tres ratlles serveixen per explicar el seu origen feudal i el patiment de la seva gent durant el temps de la pesta. Més enllà res més, només l'alenar del temps que ha anat modelant silenciosament Torrent i els torrentins, sota la llum d'un sol que deixa al seu pas colors d'ambre i ametista.