El filòsof del segle XVI Giordano Bruno sentenciava que els homes es perverteixen no tant per la riquesa en si com per l'afany de riquesa. Passats els segles, la condició humana continua essent assetjada per les mateixes misèries perquè aquesta és la raó de l'avarícia compulsiva que caracteritzen els il·lustres personatges que recentment col·lapsen els jutjats i que ens tenen perplexos per la desmesura de tan diversos fets. La multitud de casos de corrupció que s'ha apoderat de l'agenda diària dels mitjans de comunicació evidencia que els seus protagonistes practiquen, a més, el mal gust. Les històries que ens arriben descobreixen el baix perfil dels seus personatges, que certament incrementa la magnitud dels escàndols. Les hemeroteques estan plenes de contradiccions i acusacions insostenibles pronunciades sense cap mecanisme de contenció dels seus declarants.
La impunitat més irritant assisteix a tots els sospitosos de ser culpables però ningú ho reconeix agreujat per una actitud insolent. Els polítics de torn compareixen en rodes de premsa sense permetre que els periodistes exerceixin el seu dret a formular preguntes i s'escapoleixen de les càmeres amb revinclades i mal posat. Ens miren amb un estil desafiant i mostren una seguretat prepotent. De fet, com més en sabem, més ridícula ens sembla la conducta d'aquesta colla de pispes. Groucho Marx deia, amb aquells jocs de paraules que dissimulaven l'acidesa del seu pensament: "M'encanta escoltar la mentida quan ja sé tota la veritat". S'exculpen amb la tàctica infantil del "tu més" o "jo no he estat" i fan gala d'un llenguatge barroer quan no saben que els estan gravant o no tenen el guió a mà. Un binomi insuperable format per espavilats i mediocres.
