Miquel Ruiz va néixer entre Saturn i Neptú. Els seus ulls sorgeixen com dos planetes petits en òrbites excèntriques, que només s'amaguen uns instants darrere d'un aparell fotogràfic.

En Miquel és esperit i matèria, és ombra i llum i és un home enganxat a una càmera. Les fotografies el persegueixen i el precedeixen. Pensa en imatges i, com tot bon professional, construeix perfectament les fotografies en el seu cervell molt abans de prémer el disparador. Diuen que una imatge val per mil paraules, però en Miquel és una cosa i és l'altra, els mots brollen de la seva boca amb la mateixa velocitat en què "venta" una fotografia. Parla del passat com si fos un etern present, amb verbs que ressonen i que xiulen entre les seves dents, amb un català empordanès, empeltat d'andalús i de gitano, i amb un deix de francès de verema.

El vent de l'Empordà es dissol entre els seus dits i la llum d'innumerables capvespres es reflecteix entre uns cabells ja blancs. La seva caterva d'amics és un irrenunciable patrimoni, només hipotecat, temporalment, per interferències saturnianes. Somriu amb una ganyota sorneguera i camina lentament, al pas que li imposa un coagul invasor en el cervell. Ha viatjat pel món, però el seu cor només batega al ritme desitjat quan és a prop de Sarajevo. De tant en tant convenç algú perquè l'acompanyi a la pàtria dels bosnians, per mirar el passat amb ulls de futur. Allà Neptú brilla amb més blavissa intensitat i Saturn s'amaga darrere d'anells solidaris. Ara pensa en com portar-hi l'exposició que ha penjat aquests dies a la Fundació Valvi...