En aquests temps de globalització en els quals ens ha tocat viure i on tot es barreja i es confon, paradoxalment no està de moda posar aigua al vi. Els antics romans tenien veritables professionals dedicats a aquest menester, tant sofisticats i respectats com els actuals "sommeliers". I, sense anar més lluny, fins fa ben poc a casa nostra el normal era barrejar sempre el vi amb gasosa o altres menes d'aigües tractades. I el vi naturalment era de celler, o sigui a granel. Tot això es va perdre ja fa un temps, per interessos comercials i el vi ha de ser embotellat, de marca, amb retrogust al paladar i no sé quantes coses més. Paral·lelament ens hem deixat envair per la cocteleria forana: gin-tònics, cubalibres, etc. Com si aquí no tinguéssim una cultura antiquíssima en el tema del beure.
El nostre país és variat des de tots els aspectes, tenim mar, plana i muntanya, serralades a la vora de la costa, terres aspres, terres humides i un sòl fecund on creix tota la varietat possible de ceps, per exemple el garnatxa que, tal com ens diu l'enciclopèdia, és una mena de vinya que produeix un raïm moradenc, molt delicat i de bon gust, que produeix un vi de licor dolç, parent directe del Banyuls, a l'altre costat de l'Albera. Aquest vi de producció local i de compra directa en algun dels establiments que encara queden, m'ha ajudat a passar aquests dies d'estiu. Aquí els deixo la recepta, barata i nostrada: una part de garnatxa, una part de vi negre i dues parts de soda, o sigui: aigua carbonatada amb sifó. I, ja em permetran l'expressió planiana, la resta són collonades.
