o crec que hi hagi hagut cap altre dia que tanta gent hagi mirat el cel, ni que els meteoròlegs hagin tingut tanta audiència com aquest 11 de setembre. Venint d'un dels estius més plujosos, aquests núvols foscos que es gronxaven cap al sud i la plugeta del matí a Barcelona ens van tenir encongits fins al darrer moment. Però la pluja pràcticament no va arribar. Com en una berenada de fa dècades, la gent feia cap ordenadament als punts de trobada. Es van instal·lar taules i cadires sota els arbres. S'hi menjaven entrepans o rostits. Xerrades, rialles i corredisses perquè estàvem convocats a tancar l'estiu amb bona nota.
Aquesta Diada ha estat la de la rauxa més assenyada que hem viscut. Una cosa és enxubar-se en una manifestació massiva i una altra afilerar-se en una cadena de 400 quilòmetres i tenir-ho tot a punt per no deixar cap forat i per agafar-se de les mans en un moment concret.
Cada poble té un tarannà i una manera de fer i sembla que la Via Catalana ha sabut construir-se sobre allò que som, per això ha sortit tan bé. Som aquesta rauxa assenyada. El seny que ens fa capaços d'assignar trams, de buscar fotògrafs, de preveure els colors que cal vestir, de controlar cada bocí de terra per on ha de passar la via, de trobar voluntaris... La capacitat d'organització deu ser una de les nostres característiques.
Inaugurem el curs amb nota alta. El millor és continuar fent les coses a la nostra manera, que és quan surten millor. Cada pas que hem fet des de fa uns quants anys ha estat útil. L'únic que cal és continuar caminant. I esperar que els actes simbòlics es vagin concretant en fets.
