Cadascú té la seva talaia natural. Una muntanya, un puig, una referència elevada amb una ermita, una creu o una estelada al cim. Per a molts, el Far, Rocacorba, Puigsacalm, la Mare de Déu del Mont, Bassegoda, Puig Neulós. D'altres es conformen amb carenes més ajustades a la mida humana: els Àngels, la Serra de Rodes, el Montgrí. A Figueres, fins i tot han batejat un promontori que no arriba a tossal amb l'apel·latiu de Muntanyeta -coses del pla, que quan la terra s'enlaira una mica ja en fan motiu de vertigen i hi basteixen castells o presons! Però si hi ha cap munt que genera fantasia i embadaliment, admiració i bellesa, tendresa i majestuositat, aquest és el massís del Canigó.
Visible de llegües de distància, de terra endins i de mar enfora, la pica que el corona i els poderosos contraforts que la sustenten ha simbolitzat durant segles el seny català, amb la flama que encara perdura i els versos de Verdaguer. De la rauxa se n'ha encarregat la tramuntana, que quan descendeix furiosa després de passar per aquells cimals encartona la cara i resseca els llavis per a malefici de petons impossibles. Però això només passa a tardor entrada, quan la neu vesteix el Canigó com una núvia verge. Aquest novembre el Canigó fa goig, per fi. Hem passat hiverns de massís més blau que blanc. Avui, la intensitat amb què ens emmiralla a banda i banda del Pirineu ens recorda que hi va haver un temps que la serralada no era frontera, sinó melic. El centre d'una nació. Avui, costa d'acceptar que el poema de mossèn Cinto regali lloes a l'administració francesa. Però res no és inabastable: de fa més d'un any la república de dalt ha acceptat que l'únic nom oficial és Canigó, no Canigou. Encara resta l'esperança.
