Si alguna cosa canviem amb el pas dels anys són les percepcions. Un cas claríssim és la percepció del perill. Els adolescents, o no el saben veure, o el minimitzen extraordinàriament, com passa també amb la compassió. Això ho saben molt bé els generals i els comandants, els ministres de defensa o de guerra. Els noms del ministeri en qüestió també han anat canviant, és clar, en funció de la idea que volen que ens en fem. La majoria d'adolescents no veuen el perill. Si ara recordo algunes bestieses que vaig fer entre els setze i els vint anys, és que tremolo. I reconec que, si en algun moment es va disparar l'adrenalina, va ser a pilota passada, quan la bestiesa ja era feta. Afortunadament no va passar res, i el que te n'acaba quedant és aquella ànsia de mirar d'aconseguir que els adolescents que et volten siguin una mica conscients dels perills.
També hi ha persones d'edat adulta que es comporten com eterns adolescents i es posen en risc com si gaudissin de les set vides que diuen que tenen els gats. No cal buscar casos extrems, que n'hi ha, com el malaguanyat Álvaro Bultó, que moria fa poc quan saltava amb un vestit amb ales als Alps. Hi ha riscos molt més quotidians que posen els pèls de punta, com ara circular amb bicicleta per una carretera sense voral, plena de revolts i amb tràfic intens. De tant en tant te'n trobes, de ciclistes. L'altre dia els veia, anant d'Anglès a Girona, tan a prop de la via verda que voreja el Ter. Pedalaven afilerats, a tota pastilla mentre els camions fimbraven tan a prop seu. Quan me'ls miro, concentrats, voltats de cotxes i de fum, m'arrugo. Deu ser una atracció efervescent, la mica aquella de sal a les venes.
