Cada cop que abandones la terra nadiua te n'endus un bocí de cel. Cada cop que en marxes, ni que sigui per retornar a entrada de vespre, claves els ulls en aquest tel que retalla muntanyes, mor a mar, es fon amb la badia. El cel t'abraça i et compadeix la rutina nòmada. Els primers raigs del sol, encara amagat, et saluden tot just sortir de casa. La transició et fa presoner. La vida neix a llevant, tu t'encamines cap a ponent i el cel va i et denuncia. Tot d'una el blau nit esdevé blau serè, el roig dels malsons transmuda en sang vitaminada. La boira baixa es comença a desfer, els núvols ocults agafen relleu, l'albada camina. El teu cel va fent via i tu condueixes en direcció contrària. El cel, que no té principi ni té fi, se separa del teu destí. T'hi enganxes, el retrates, t'hi arrapes, dius adéu.
Llavors comences la lectura burocràtica, les parets del dia. No ho saps, però el cel que t'aixopluga i et dóna forces és el cel que has deixat, el cel que t'espera. D'això se'n diu viure en un núvol per necessitat. Arriba migdia i el cel no existeix. Te'n vas a dinar i l'atmosfera pesa. Et convoquen a una reunió i de dalt cau un ruixat. Que n'és de feixuga la jornada quan llampa i trona i la borrasca et persegueix! T'afigures el teu cel emplugençat i també el trobes bonic, baix i gris, com un cotó fluix que t'acarona. Però ara n'ets lluny, i el cel t'espanta. Fins l'hora de fugir.Arribes de nou al cau, a temps de veure l'or de sant Martí que s'amaga rere el Pirineu. Roent de ficció, el cel et reconcilia amb l'infern necessari. Cau la tarda i et menges la carena de ponent amb el ulls. Se'n va l'últim feix de llum i t'enamores de la terra que et bressola. Cada dia, quan l'Empordà llisca i li dius adéu, el cel fa d'imant, t'abdueix, et blinda.
