Es parla molt de la reindustrialització sense saber molt bé què és. Es defineix un país sense indústria com un país sense res. Que la indústria és la clau del progrés i el que dóna l'empenta per millorar la qualitat de vida. El problema que tenim és la definició d'indústria. El sector agroalimentari gironí és indústria des del moment en què hi ha un producte, un projecte i hi ha investigació. Però als Estats Units, per exemple, parlen d'indústria financera, indústria cultural o indústria de la distribució. Nova York i Londres són ciutats on a penes ja existeix la indústria tradicional. S'han reconvertit. Aquí, en canvi, es pensa en indústria quan parlem en la fabricació de màquines. Deixant a banda precisions semàntiques, tenim el debat de si és millor que un territori es concentri a fer molt de poques coses o una mica de tot. A Catalunya sempre s'ha apostat pel segon. Hem volgut crear clústers de quasi tot, depenent de la ubicació geogràfica, des del suro de l'eix Cassà, Sant Feliu i Palafrugell fins les carrosseries d'Arbúcies. A estats dirigistes, com ara França, hi ha hagut èpoques on els governs han decidit on estarien les ajudes per la inversió. Als Estats Units hi havia en el seu moment ciutats que depenien només d'una indústria i els seus proveïdors: Detroit amb l'automòbil; Pittsburgh amb l'acer. Quan va arribar la crisi, Detroit es va enfonsar i Pittsburgh es va saber transformar. No hi ha receptes màgiques, excepte la que decideixen els emprenedors i empresaris de cada lloc, que només desitgen els instruments per funcionar bé i créixer. Aquesta és la fórmula que funciona. Serveix tant per fer pernils com per fer biotecnologia.
