La tardor és l'època de la caiguda de la fulla, els arbres agafen aquell color fotogènic, aquella pàtina poètica que inspira pàgines i pàgines de literatura, la primavera també té les seves coses, no ho negaré pas, però, quan arriben aquests dies de canvis de temperatura i d'humitat, per als que tenim gats a casa, bàsicament és l'època de la caiguda del pèl.
Aquells animalons entranyables, que et miren amb ulls de pena, esdevenen en qüestió d'hores, unes boles de pèl fastigoses que corren per les cases empastifant-ho tot. Els pèls de gat s'enganxen pertot arreu, arriben fins als racons més inversemblants i s'arrapen a la roba com si també tinguessin ungles.
Diuen que de nit tots els gats són grisos, però quan arriba de nou la claror del dia, tenen un color molt ben definit. Si són de pèl clar ja pots amagar la roba fosca, si és al revés, amaga la roba clara i, com en el meu cas, si en tens un de cada, val més que et vesteixis de lagarterana per intentar dissimular una mica les boles de pèl entre el clapejat de "lunares", però, això sí, no comencis a picar de peus si no et vols veure envoltat completament per un núvol pilós.
Facis el que facis se't veu d'una hora lluny, sota una aurèola de pèls, i continues deixant un rastre pelut per on sigui que vagis. No s'hi pot fer res, només esperar a que les condicions climàtiques no siguin tan adverses i que el filtre de l'aspiradora no s'embussi.
Diuen que si no vols pols no vagis a l'era, i jo, si m'ho permeten, afegiria que, per molt que diguin que allà on hi ha pèl hi ha alegria, si no vols pèls, no tinguis gats.
