Va haver-hi un aire més fresc aquella primavera. La Rodoreda ho deixava escrit a La Plaça del Diamant. "Un aire, cada vegada que me'n recordo, que no l'he pogut sentir mai més. Mai més. Barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella, un aire que va fugir". Quan Mercè Rodoreda tenia 6 anys, Prat de la Riba iniciava aquell gran projecte que va ser la Mancomunitat. Mentre jugava, si és que mai ho va fer, al jardí de casa seva a Sant Gervasi, a tocar d'aquell monument discret que el seu avi havia fet construir a la memòria de Verdaguer, el país començava a créixer a partir de la llavor sembrada pels poetes unes dècades abans, i pels federalistes i els catalanistes i els republicans, i encara pels excursionistes i per les vies del tren i per les carreteres que van començar a vestir un cos un xic desmanegat per la història. Els països, tots, són les trames d'un relat fet a moltes veus. Anys després, Rodoreda escrivia Mirall trencat; escrivia dels temps d'abans de la Guerra que són els que la van fer i dels que mai no va poder escapar. Com cap de nosaltres no podem fugir de la retícula que ens ha tocat. Uns temps que començaven amb altes expectatives i que acabaven d'una manera atroç. Rere la Teresa, rere la família Valldaura-Farriols hi havia tot el país intentant mantenir el rumb, però amb aquella tempesta colossal que s'apropava. Rodoreda tenia la virtut de caçar els temps, de teixir-los paràgraf a paràgraf amb tal precisió que no perdessin complexitats ni s'aprimessin. Per això Mirall trencat és un monument literari de tal magnitud. Per això hi hem de tornar sempre. Perquè les grans novel·les no s'acaben mai.
