Segur que més enllà d'una manera de guanyar-se la vida, la condició de firai?re o de marxant requereix d'una certa vocació vinculada al nomadisme. També, una certa visió romàntica de la vida: avui sóc aquí, demà estic allàÉ, sóc d'arreu i arreu em reben amb els braços oberts. Els firaires d'atraccions encarnen el vell gaudi de quan l'oferta d'esbarjo s'esdevenia només un cop l'any. El poble havia fet reserva d'estalvis, arribada la festa major les famílies feien un extra i els paradistes es cobraven l'anar i venir embutxacant-se uns centimets per continuar passejant la caravana.

Avui, que els grans organitzadors de fires i sidrals continuen essent les administracions locals, s'esdevé una paradoxa: al costat de múltiples espectacles amb entrada de franc -la casa per la finestra-, anar als cavallets o enfilar-se a la muntanya russa costa un ull de la cara. Es fan d'or, els firaires? Res més lluny, però dur la mainada a la fira i pujar a dues o tres atraccions és un cop de puny que no suporta ni l'economia domèstica més estable. No seria viable un gran pacte entre l'Ajuntament de torn i les associacions del gremi per rebaixar les tarifes? No està a l'abast de l'Administració abaratir les quotes a canvi d'exigir uns preus que no siguin d'escàndol? Tres, quatre, cinc eurets per viatge de dos minutets és desproporcional amb altres ofertes lúdiques o culturals com ara el teatre o el cinema, que dura més estona!

Figueres va repetir divendres l'experiència d'una jornada d'atraccions a un euro i fou un èxit esclatant. Segur que hi hauria maneres de fer-ho més dies: compensar tanta gratuïtat d'actes i fer més assequibles les fires.