Fa 522 anys, quan el mariner Rodrigo de Triana va albirar terra, es va fer el nom del pare i no va pensar en la raça ni en la bandera. Es va dir: avui dormirem a peu pla, i amb una mica de sort menjarem calent. Els quadres de l'època escenifiquen el desembarcament de la comitiva amb tot d'estendards i vestimentes que contrasten amb la nuesa dels indígenes que, de bones a primeres, reben els colonitzadors amb evidents símptomes de vassallatge i servitud. Costa poc de pensar que l'escena fou prou diferent, i que segurament feien més por els nouvinguts que els aborígens d'aquelles terres. Probablement, Colom i companyia brandaven l'espasa i la creu, i els altres, acollonits, els van fer de tot menys l'onada. Ningú no va cridar visques a la hispanitat. Cinc segles després, en aquesta banda de l'Atlàntic -fins i tot a la riba mediterrània- les recepcions oficials no han canviat gaire. Ja fa temps que vam bandejar el despropòsit de batejar el 12 d'octubre com el Día de la Raza. Però, quan falta encara perquè l'Estat invasor es decideixi a declarar-lo com el Dia del Perdó? El dia d'ajupir una mica el cap i demanar humil disculpa. No per haver descobert res, no per aquella jornada particular, sinó per tots els segles vinents de crim i espoli. Omplir-se la boca, encara avui, d'un paternalisme vil i esmentar la mare pàtria com si l'arribada al Nou món fos la baixada de l'Esperit sant és tan cínic com malvat. Evidentment, no canviarem la història, tampoc la dels negrers catalans que hi van fer una fortuna que encara dóna rèdits. Però mantenir de color vermell aquesta data del calendari només té sentit si es transforma en dia d'expiació.
