Els avis cada any ens portaven al circ, era com una mena d'acció d'ofici, una immersió en una realitat que s'havia de conèixer, i any rere any sortia d'aquella experiència més espaordit.
El circ, els toros i el futbol eren tres espectacles socials obligatoris que marcaven, puntuaven, el nostre calendari infantil. Jo no vaig tenir sort amb cap dels tres. Em semblaven activitats sospitoses, obscures o perilloses i profundament avorrides, perquè el meu cervell anava cap a una altra direcció i allò que meravellava els grans no era precisament el que em fascinava a mi.
Però de llarg, el circ era el pitjor de tot, perquè a més formava part també dels meus malsons. Aquells animals pudents, els pallassos tètrics i uns malabaristes inquietants s'introduïen indefectiblement en els meus somnis, i només els vaig poder foragitar a través de les primeres lectures.
Recordo que un dels primers títols que va caure a les meves mans fou precisament Buffalo Bill d'un tal W. O'Connor, un llibre d'aquells d'editorial Bruguera amb tantes pàgines de text com d'il·lustracions.
Buffalo Bill també va acabar els seus dies al circ i tal dia com avui de 1889 va arribar a Barcelona per oferir el seu espectacle durant cinc setmanes. Però la seva era una història de grans paisatges i de cels immensos damunt la prade?ria, molt lluny del terror claustrofòbic de les tres pistes, tres, del circ, o de l'arena ensangonada dels toros, o d'aquell camp de futbol acotat per quatre banderins. Llegint aquest llibre vaig aprendre que els somnis també podien ser en pantalla panoràmica.
