El dia que les entitats consevacionistes, els ecologistes, els Verds, els Salvem... declarin l'agricultor, el pagès i la pagesa espècie a protegir haurem fet un gran pas endavant. Mentre no prenguem consciència que la pagesia i la ramaderia de proximitat és una pràctica en vies d'extinció, en farem prou de reclamar vida sana i productes frescos, de quilòmetre zero. No cal encomanar estadístiques: el nombre d'hereus i pubilles que abandonen el rem, que no volen seguir l'explotació familiar, és evidentíssim. El propi pare els empeny: "Busca't feina en una oficina, noi". Rebla la mare: "Paguen més per escalfar un cul de cadira de vuit a tres que jugar-te-la tot l'any les vint-i-quatre hores del dia, ara no plou, ara pedregada!" I hi afegiríem: a plaça, quatre rals; fred a l'hivern, viandes de fora. Ser de pagès és bonic, fer de pagès és un mal negoci.
Per això és necessària una conxorxa social per salvaguardar-ne l'activitat i considerar-la un bé comú. D'una banda, gestió eficaç de l'Administració, garantint quelcom més que interessos i quotes, defensant l'autenticitat. De l'altra, que tots aquells més avesats a preservar el medi entenguin que ningú estima tant la terra com l'agricultor. A voltes ens perdem només legislant, fiscalitzant, fixant els límits. És imprescindible debatre sobre transgènics, adobs, purins, però sempre després de fer un copet a l'espatlla al pagès, de resar perquè no li'n marxin les ganes. Ara que està de moda parlar de producció ecològica, de productes bio, potser que reivindiquem la rabiosa naturalitat dels corrals, de l'horta i de l'olivet, de l'arquitectura del paisatge, de les mans i esquenes colrades. Si no, acabarem plastificats, amb fums per comptes de fems.
