E n una època molt remota en què el cinema encara no parlava, al meu pare una veïna li pagava l'entrada perquè li llegís els cartells que s'intercalaven entre les escenes, perquè ella -com molts altres- no sabia llegir. Era la prehistòria del cinema. Després va venir el so, Greta Garbo va riure, Chaplin va fer un discurs memorable i Scarlet O'Hara posà a Déu per testimoni que mai més tornaria a passar gana.
Durant la llarga postguerra, amb el ventre més buit que ple, la generació dels meus pares anava al cinema a passar l'estona, a veure tot el que projectaven en sessió contínua. Des dels curts de Tom i Jerry, fins al No-Do propagandístic del règim. Plorava amb la tràgica història de Rebeca, reia amb els germans Marx cremant el tren que els conduïa a l'Oest i s'indignava quan un malvat Sr. Potter li negava el crèdit al bo d'en James Stewart. La realitat i el cinema es barrejaven constantment, els actors feien sempre el mateix paper i parlaven amb les mateixes veus.
Però després vingué James Dean, començà a llençar pedres a una casa a l'est de l'edèn i tot va canviar. Hollywood va regnar definitivament amb el domini despòtic del Technicolor, només interromput per quatre francesos, mitja dotzena d'italians i el senyor Luis Buñuel.
El cinema va deixar de ser en sessió contínua, les velles sales de cinema dels pobles i dels barris van anar tancant una darrere l'altra, mentre un televisor a cada casa omplia de fulgors elèctrics les nits dels dissabtes i les tardes dels diumenges, i els vells, i els nens, asseguts en el sofà, van començar a adorar un altre déu.
