La sensació del pas del temps s'accelera al mateix ritme que avança la pròpia biografia personal. Sembla que els anys cada cop siguin més curts i que passin més de pressa. Si la memòria dels altres ens permet afirmar que això sempre ha estat així, l'experiència pròpia ens situa davant l'evidència que aquest fenomen ha entrat en una espiral vertiginosa. Això passa en l'àmbit personal i col·lectiu. Posem un ?exemple. Acomiadem l'any amb una colla de bons indicatius i amb la percepció incipient que ha començat una esperançadora recuperació econòmica, i tot just quan hem formulat en veu alta el desig que es consolidi i que prengui forma d'ocupació per ser veritablement eficaç per a tothom, ja ens situem sota l'ombra de l'amenaça els núvols de tempesta que han crescut sobre Grècia i que amenacen d'escombrar tota la zona euro. Si l'economia és un estat d'ànim, el cicle que ens ha tocat viure és una esquizofrènia permanent. A l'hora dels bons propòsits, que acostuma a coincidir amb l'inici d'un nou any, seria una bona cosa allunyar-se prudencialment tant dels mals records com dels mals auguris, per tenir una percepció més plena del present. La projecció sobre el temps és netament especulativa mentre que la consciència del moment és plenament productiva. Tornem al present, fem-lo més amable, més humà, convertim-lo ara en un moment millor. Si no ens agradem prou, no deixem per més endavant els canvis que ens cal afrontar per reconciliar-nos amb nosaltres mateixos. El meu desig és que tothom trobi en el temps que ha de venir un present que valgui la pena i algú amb qui compartir-lo. Carpe diem.