hi va haver un temps que a Girona s'admirava el pas discret del ciclista Lance Armstrong -cadena silenciosa- i dels seus companys d'equip. Havia guanyat un piló de competicions i Tours! A més, havia vençut el desafiament del càncer; havia creat una polsera groga que convidava milers de persones a la solidaritat amb els malalts. Tothom sabia que s'estava al carrer de la Força. Gairebé ningú no el veia i amb prou feines donava entrevistes o es deixava fer fotos. Vida misteriosa amb deix inquietant; Girona estava orgullosa d'acollir-lo. Girona és una ciutat "senyora" i poc mitòmana, mai no ha assetjat els artistes d'una manera atropellada o histèrica -se'ls mira de reüll. Quan l'estrella va caure al fondal de la ignomínia, l'estómac de Girona es va contraure espasmòdicament. En paral·lel, a la ciutat es van traçar carrils-bici, aparcaments per bicicletes i va aparèixer la Girocleta. La caiguda de l'heroi no va significar cap descarrilada anímica a la població de peu ni tampoc va representar l'arribada d'una síndrome que fes trontollar les ganes de pedalar dels veïns. Van aparèixer botigues de lloguer, trobades ciclistes i també l'aparició d'estris que recordaven els dies del futur passat com ara els "intel·ligents" segway i els inversemblants street-wheels-fora de tota lògica coneguda. D'aquí a poc els carrers i el cel estaran plens de drons, de micro-drons i de nano-drons. La bicicleta, malgrat els nous invents -aviat sorgirà l'skate sense rodes-, continua essent un vehicle formidable. No s'entén com al 2015, una màquina que no causa dolor sigui tan polèmica i es converteixi en una espècie d'arma en contra de tot el que és i representa: cultura, benestar i ecologia.
