Lluís Companys és la metàfora perfecta de la incapacitat de l'Estat ?espa?nyol per desfer-se de l'ou del feixisme que cova des de fa segles. Ara fa 75 anys que van afusellar el President al castell de Montjuïc de Barcelona. Cada any des de fa unes quantes dècades ho recordem. Recordem que va ser l'únic president escollit democràticament assassinat pel feixisme a Europa. Cada any també es torna a demanar que es reobri el cas, que s'anul·li el judici sumaríssim que es va fer servir de pretext per matar-lo, que el gobierno denunciï un procés que començava a França amb la intervenció de la Gestapo i acabava una matinada d'octubre a Barcelona. Cada any es torna a exigir la necessitat de restituir la seva memòria i també cada any surten llibres que ens permeten saber alguna cosa més d'aquell lamentable procés. Cada any.
Cada any també hem de sentir que el rei o que el president del Govern espanyol proclamen, a Europa, la diversitat d'Espanya, i cada dia percebem la seva incapacitat de dur-la a la pràctica. No poden. No en són capaços. La memòria de Companys no l'ha restituït ni la restituirà cap partit majoritari a Espanya. Tampoc Ciutadans, ni la monarquia no ha fet el gest. I ho podrien haver fet. Ho haurien d'haver fet. Però no. Massa orgull. Massa por dels altres. L'ou de la intolerància no deixa créixer Espanya i al món els la toleren perquè, no ens enganyem, són irrellevants.
Lluís Companys podria ser una xarnera per passar d'una Espanya a una altra Espanya. Si volguessin. Pe?rò no volen. O no poden. Passen els anys i continuem a l'ombra d'un judi?ci sumaríssim i d'un President assas?sinat. La llei com a amenaça. Com a pretext. Un altre any. És el que hi ha.
