Com cada any, a les portes de la cimera econòmica mundial de Davos, l'ONG Intermón Oxfam ha fet públic l'informe sobre les desigualtats, que aquest cop porta per títol Una economia al servei de l'1%. L'informe recull un munt de xifres que hi ha qui s'ha afanyat a mirar de desacreditar qüestionant algunes de les fonts d'informació i el sistema de càlcul. Però resulta indiscutible que la crisi econòmica ha fet més gran l'escletxa entre els més rics, que cada cop són menys i acumulen més riquesa, i els més pobres. En aquest context és molt difícil defensar que no existeix una connivència del poder polític amb els interessos econòmics, sigui per acció o per omissió. En l'àmbit mundial això ens obliga a replantejar el dogma de la globalització que ens presentava l'obertura dels mercats com la garantia del creixement i de la redistribució de la riquesa, quan tenim la demostració que massa vegades ha servit per aplanar les operacions especulatives. En l'àmbit local, fins i tot en el primer món, ens hauríem de qüestionar si el model fiscal està complint amb la seva funció redistributiva. Avui les grans empreses i les grans fortunes són els més afavorits en les polítiques impositives que paral·lelament s'acarnissen especialment amb els assalariats i les classes mitjanes. Uns diners, els dels impostos, que d'altra banda massa vegades es fan servir de manera poc eficient i que, de vegades, són els que acaben a les butxaques dels corruptes. Estem davant d'un repte econòmic evident si volem sortir del cicle d'inestabilitat que alimenten els especuladors per mantenir el seu model de negoci, però sobretot davant la responsabilitat de no deixar que s'esquerdi la cohesió social i amb la d'acabar amb una flagrant injustícia.
