Ales darreries del segle XIX, les pressions fetes per diverses associacions civils als Estats Units van aconseguir que els polítics comencessin a prendre's de debò la necessitat de crear mesures a favor de la salut i higiene pública. Des dels poders públics es van començar a planificar els grans sistemes d'infraestructures d'aigua i clavegueram. Es va començar a netejar els carrers, on la proliferació del transport animal els convertia en un eixam de fems, i van començar les polítiques actives per reduir les infeccions que feien que un de cada quatre infants morissin. Hi ha moments en la història de la humanitat on s'han fet polítiques de divisió d'honor. Quan hem tingut polítics, més enllà de les seves ideologies, que han tingut la visió i la informació suficient per defensar prioritats i aconseguir el progrés de la societat. El canvi de segle XIX a XX va ser un moment de grans apostes polítiques. Als mateixos Estats Units, un president republicà, Theodore Roosevelt, desfeia oligopolis; i a Europa, Alemanya era el paradigma en l'aposta per un estat del benestar embrionari. El sector públic, que és de tots perquè el financem amb els impostos que paguem, té una misió fonamental: marcar directrius, veure necessitats, controlar que el pati no s'esvaloti i deixar que la llibertat de creació, d'empresa i de voluntats, faci bé la seva feina de forma competitiva i al servei del ciutadà. Avui, quan escolto quines són les prioritats que els nostres polítics ofereixen, veig més del mateix, més tòpics al voltant del R+D+i i les noves energies i poca ambició. Una ambició que, precisament, quan els recursos són més escassos, hauria de ser molt més necessària.
