Cadaqués és una vila blanca i blava, amagada entre les roques del cap de Creus i una imatge assentada perpètuament en les parets de les galeries d'art. Cadaqués viu fonamentalment del cultiu de la seva imatge. Les oliveres i les vinyes que creixen en les feixes semblen pintades a l'oli. Són fulles aspres, argentades les unes, vivíssimes les altres, que sorgeixen d'un terreny adust, abrusat per la tramuntana i consumit per innumerables hiverns.

Cadaqués són les cases blanques a la riba, la silueta imposant del Pení que les custodia, un campanar que sorgeix entre els teulats, un cementiri amb vistes a Portlligat i el Boia, un bar vora els còdols de la platja, on el mar s'hi dilueix entre crespells d'escuma lletosa.

Però Cadaqués també són els arbres, els plàtans que ens esperen fidelment a l'entrada del poble i que, per un error de la creativitat artística, no estan prou documentats per l'escola paisatgística local.

Són plàtans de cos ferreny i de branques mil vegades retallades, arbres com els que flanquegen encara altres paisatges de l'Empordà i del Rosselló, i que han conviscut gairebé sempre amb els habitants més vells del poble.

Ara l'Ajuntament ha constatat que uns quants estan morts, altres estan malalts i que algun fa nosa als grans automòbils que circulen sota les seves fulles, i ha decidit talar-los tots, perquè la sort dels arbres sempre és solidària i allà on va un, van tots.

Jo sempre he pensat que, si existeix la reencarnació, em voldria reencarnar en arbre. Per tant, permeti'm que plori per la dissort dels meus germans de Cadaqués.