Avegades contemplo amb horror no només que tot ja està dit, en infinitud de llibres i d'articles, sinó que jo mateix ja he parlat de gairebé tots els temes imaginables, en llibres que a vegades oblido que he escrit i en articles com aquest, que antigament, a l'instant de ser publicats, quedaven enterrats en els fons de les hemeroteques i solament sorgien quan algú els exhumava vés a saber per què. Ara, en canvi, sempre treuen el nas ben desperts en les pàgines lluminoses d'internet, deixant en evidència els que no tenim un talent ?inesgotable.
Si, a més, intento parlar del territo?ri i del paisatge, em topo sense parar amb altres que ja han tractat del mateix, molt abans i millor que jo. Pe?rò -i aquest però ens salva- per poc que m'hi esforci sempre puc trobar paisatges amagats, territoris oblidats de tan vistos, paisatges rutilants si els sabem mirar de reüll. Tenim el pa?radís a la mà, només l'hem de con?templar amb la mirada adequada.
A mi em passa sovint amb la comarca de la Selva, tanta contemplació m'anestesia la consciència. Però darrere dels arbres, si ens hi fixem, veurem les arbredes; més enllà de les basses de pluja sorgiran els estanys i a sobre de la línia grisa de la carretera o de la via del tren, s'estendran com una catifa els camps florits, fins més enllà dels turons que es confonen, entre tons de blau turquesa, amb la silueta sinuosa que dibuixen les Guilleries o les Gavarres.
Paratges com nines russes, a la Selva, al Vallès o al Maresme, només cal jugar-hi una mica i desmuntar-los pacientment. El nostre país, i potser també els meus articles, està fet d'aquestes coses.
