Sembla que el pessimisme està de moda perquè cada cop més sentim la sospita d'un futur amenaçant. Els interrogants comencen sempre igual: i si és veritat? I si succeeix el pitjor? I si era millor l'opció que hem descartat? Aquesta onada de catastrofisme ens duu a fer pronòstics que no són precisament positius. Del 50%, l'impuls espontani s'encamina cap al got mig buit. I si toca?, és el que ens fa jugar al jocs d'atzar, oblidant les escasses possibilitats de guanyar. Una dissonància cognitiva que ens posa en el dubte permanent sobre l'encert de l'opció seleccionada.
La psicòloga Pilar Jericó diu al llibre «¿Y si realmente pudieras? La fuerza de la determinación» que tenim llistes de somnis pendents que no ens atrevim a fer realitat per por, per comoditat, per lleialtats ocultes o per la nostra pròpia educació. Tanmateix, la danesa Janne Teller ens invita a posar-nos en la pell de qui sobtadament perd el control de la seva vida, al llibre «Guerra, ¿Y si te pasara a ti?». Segurament la indiferència de la UE vers els refugiats respon a una manca d'empatia insòlita, si tenim en compte la història recent de milions de ciutadans europeus que al llarg del segle XX van haver de migrar, buscant nous indrets on començar de nou. I els van trobar i van ser acollits.
Veure't obligat a posar la vida en una motxilla i tancar la porta sense saber quan o si tornaràs no és excepcional. Li ha passat a 1 de cada 122 habitants del món, segons l'ONU. Són mestresses de casa, pagesos, cirurgians, mestres, advocats. Malgrat que les seves històries inunden els telenotícies, són percebudes sovint com a desgràcies que els passen als altres. O desgràcies antigues que patien els avis, històries de quan els refugiats es deien exiliats.
