aquest miracle que és Europa només el saben veure els que no hi viuen: els africans que es juguen la vida per arribar-hi. Els sirians que volen fugir del seu país en guerra. Els xinesos que hi volen establir negoci... Els europeus, no. Recorden L'auca del senyor Esteve? Doncs tinc la sensació que els europeus ens comportem exactament igual que en Ramonet. Oblidats els esforços que van fer avis i besavis per bastir un negoci, en Ramonet només pensa a pintar. Pintar, com diria un romàntic qualsevol, és un do que no té res a veure amb els diners que han costat les classes de pintura, ni l'educació excel·lent, ni el plat a taula, ni els amics que es fan, ni les hores mortes en què l'artista volta a la recerca d'inspiració. Els europeus també hem oblidat els esforços que hi ha darrere d'això que hem construït. Ben al contrari, només hi trobem defectes. Si anem al metge, l'espera. Si treballem, els diners que se'ns queden. Si cobrem de l'atur, els pempins que no ens donen per viure dignament. Ja hi estic d'acord, tot hauria de ser millor i més ben repartit i no hi hauria d'haver injustícies. I malgrat tot, això que tenim és una meravella. Dies després de l'atemptat de Niça, al punt exacte on la policia va abatre Mohamed Lahoueij Bouhlel, els turistes i els nicencs hi llençaven improperis i deixalles. Alguns hi han volgut veure un acte de barbàrie, en aquests insults. Però que, havent mort 84 persones innocents, aquells homes i aquelles dones que passaven pel passeig dels Anglesos només insultessin l'assassí demostra com la civilització és capaç de lligar curt emocions i hormones. S'ho imaginin en un altre temps o en un altre lloc. Un parell de generacions són suficients per oblidar-ho tot. També què és la barbàrie.
