Vam veure com feien caure les estàtues de Stalin i de Lenin. Com la multitud es carregava les de Saddam Hussein. Però no havíem vist encara com queia el dictador que vam patir. El comissari, Manel Risques, feia esment de la impunitat amb què han campat els símbols franquistes a les nostres ciutats i pobles durant la Transició. Si no ho recordo malament era Ricard Vinyes qui, en un altre context, parlava de la poca rellevància de les escultures que volen ser homenatges ubicades a l'espai públic. Són al carrer i arriba un moment que ja no es veuen. Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà ha acabat essent una mena de catarsi col·lectiva. Deia Risques que era partidari de no netejar l'escultura dels ous, la pintura i tot el que els ciutadans han tingut el gust de dedicar-li. «És un personatge ignominiós que et suscita rebuig innat. Entenc l'instint».
La gent entén també que el franquisme cueja. I tant! Sobretot ara. Ho veiem pràcticament cada dia que arriben denúncies de la fiscalia, amenaces judicials als nostres polítics. Ho veiem també quan la mateixa fiscalia decideix arxivar la querella de Xavier Trias contra el ministre de l'Interior, que no només no ha negat les converses delirants que va mantenir amb De Alfonso, sinó que ens vol fer creure que la víctima és ell!
La barreja de símbols ha acabat fent un bon còctel. Volia proposar la itinerància de l'exposició i de l'estàtua, perquè estic segura que a Manuela Carmena li hauria agradat mostrar-la a la Castellana, però ja no hi sóc a temps. Ahir a la nit la vam veure, finalment, amorrada a terra. I, què volen que els digui, em va agradar. El que va començar com a exposició ha acabat en happening.
