De petits volem ser iguals que els altres, sobretot a l'escola. Les diferències es poden pagar cares, per això la majoria aspiràvem a ser com els companys, que els pares i les mares també s'assemblessin als seus i que, si hi havia diferències, no es notessin gaire. Comencem a dissimular ben aviat! Després passem una etapa que, en general, volem tot el contrari: com més diferents dels altres, millor. Amb 17 o 18 anys som els amos del món. Volem destacar! És culpa del bullidor hormonal. Anem encesos.
Amb el temps ho anem ponderant. Això de la igualtat està sobrevalorat. Ens ho venen com si fos la pera, i a l'hora de posar-la en pràctica, el 99% dels cops acaba essent una estafa. Una cosa és la suposada igualtat així en genèric i una altra que siguem iguals davant la llei, que ja hi estem tots d'acord que hauria de ser així. Més enllà d'aquesta igualtat -de moment teòrica o retòrica- no n'existeixen gaires més. Quan algú et diu que tots hem de ser iguals en realitat el que t'està dient és que has de ser com ell. Una murga. Sobretot si qui ho diu és qui mana. Perquè que un mani no vol dir que no tingui inseguretats.
Cada cop que arriba carta dels veïns anul·lant una llei feta al Parlament, hi penso. Aquests dies d'investidura no parem de sentir-ho. En això, tots dos partits majoritaris allà, hi estan d'acord: tots hem de ser iguals. Entre ells també: tots s'han d'abstenir (encara que sigui innecessari). Tots hem de tenir toros, encara que ens repugnin i hi estem manifestament en contra. Tots iguals. Igual a ells, és clar. Perquè que nosaltres siguem així o aixà els és irrellevant. Perquè encara que manin, se senten insegurs.
