El vot errant

Va entrar a l'oficina de correus més propera i va omplir els papers perquè li fossin trameses les paperetes al domicili madrileny. Fins aquí molt bé. Un exercici de responsabilitat i ciutadania.

El problema ve a partir d'ara. Mentre escric aquest article (dissabte al matí) els meus nebots no han rebut encara les paperetes i, per tant, han entrat en risc de no votar en contra de la seva voluntat.

He seguit, per la meva condició de tiet professional, les peripècies del seu possible vot per correu com si jo fos l'afectat. El que viu a Amsterdam va aconseguir divendres, finalment, presentant-se físicament al Consolat, un número de referència amb el qual està movent el tema en el servei postal holandès per cercar la documentació.

Pregunto a un empresari que fa anys que viu a l'estranger: «A mi tampoc m'ha arribat. És un sistema dissenyat perquè la gent no voti. I, a més, ara per Nadal... impossible...». És el vot errant. Igual que cantava Josep Guardiola a la cançó La Estrella Errante, lamentant la solitud del vaquer al llunyà oest: « Voy por las llanuras caminando sin cesar/ largo es el camino de mi triste soledad/ yo no tuve nunca un hogar donde llegar/ y no sé si al final lo voy a encontrar» .

Doncs això. El de Madrid està esperant encara l'arribada del carter amb les paperetes. El porter de la casa on viu també està en alerta permanent. El cartero siempre llama dos veces, com la pel·lícula i com el sistema emprat. Sembla que el carter ve fins a dues vegades a casa amb la documentació. Si a la primera no hi ets, ho prova un segon i darrer dia. Si el lliurament personal es frustra, deixa l'avís a la bústia.

Pero vet aquí que aquest divendres a la tarda la Junta Electoral Central va decidir allargar el termini del vot per correu excepcionalment fins dimarts a les 2 del migdia. L'augment del repartiment d'enviaments al que ha de fer front correus per les festes nadalenques els ha portat al límit. La documentació i paperetes sol·licitades resten a l'oficina de correus esperant ser repartides pels carters. De res valdria que fessin un esforç de darrera hora, agafessin un avió i es plantessin a Girona. Legalment ja no podrien votar en persona.

Aquest són temps en què hem de soportar l'allau de les fake news, de les notícies falses que després generen debats i opinions a les xarxes socials, fins que es descobreix el pastís i tothom queda en ridícul i sobretot emprenyat. S' han dit moltes coses sense base sobre manipulació en el vot per correu o del recompte electoral.

Jo fins ara en tenia una bona opinió, durant molts anys he votat per correu. Les paperetes arribaven a temps i jo anava a l'antiga seu central de correus a la Cibeles i donava a l'acte administratiu un to solemne. Ja fa anys vaig anar a cercar la documentació un capvespre. Hi havia poca gent. Em vaig posar en un racó per triar la papereta i omplir la paperassa. Prop meu es va situar sobtadament un conegut banquer president d'una entitat geogràficament identificada amb una ciutat del nord de l'estat. Els escortes estaven a una distància prudencial. Va triar la papereta als meus «morros» i la va introduir a l'urna. Vaig veure què votava i, francament, no em va sorprendre gens ni mica.

Però el vot per correu no té bona fama. Només hem de recordar, en els temps de Fraga a la Xunta de Galizia, quan el 13% del teòric cens de la comunitat residia a Argentina i es contabilitzaven més gallecs centenaris votant a Buenos Aires que a tota Galícia junta.

Votaven, és clar, sense les garanties que dona el sistema de Correus quan es fa dins mateix de l'estat. Es feren unes modificacions legals que han portat al contrari. El vot, per als que viuen a fora, ara és molt dificultós. A la vida «civil» només porta conflictes per la manca de garanties en el seu exercici, sigui a un club de tennis a Múrcia o al Col·legi d'Advocats de Madrid, com ha succeït en els darrers dies.

El Real Madrid va tenir dos anys els vots retinguts en un jutjat, en els temps de la presidència de Ramón Calderón, fins que foren anul·lats. Florentino Pérez anys abans havia guanyat a les urnes a Ramón Mendoza però va perdre les eleccions quan es va sumar el vot per correu. Va aprendre la lliçó i quatre anys després va succeir el contrari, quan va guanyar a Lorenzo Sáinz. Els vots eren recollits a les penyes i la normativa només exigia que se signés el sobre i s'acompanyés de la fotocòpia del DNI. En temps de Ramón Mendoza fins i tot votaven els difunts. Quina eficàcia. Hala Madrid!