Miro a dins meu, però està tot fosc. És greu o és falta de llum?

És que és així. Pels antics, la foscor era Déu. Al món occidental cristià, sobrevalorem la llum. Quan ens mirem a dins, tot desapareix, però la ment vol veure alguna cosa, i vol veure alguna cosa lluminosa. Però un s'ha d'acostumar a anar a dins seu i veure que no passa res, que comença a desaparèixer tot. Això a molta gent li fa por, però el «a dins» és això: absència de coses. En anglès, «res» es «nothing, és a dir: «no cosa».

Publicar-ho tot a les xarxes, és una forma de mirar cap endins?

Això és mirar cap enfora, això és narcisisme absolut. Això només mostra que vivim en la superfície, que l'únic que importa és el que aparentem. I això és fals, per això és tan important mirar cap a dins, ham d'anar allà on un no aparenta res. Estem massa pendents de quin aspecte tenim, de com ens vestim, de com em veuen els altres. Ens importa massa el que els altres pensen de nosaltres, i això és una trampa, un laberint sense fi.

L'home feliç no porta camisa?

El pobre no és el que com Jesús o Buda renuncia a tot, el pobre és el que no té contingut mental, el que està tan buit que no projecta res sobre els altres.

Som feliços a Europa?

Feliços no, però satisfets sí.

No és el mateix, sospito.

No és el mateix, no. Hi ha gent que no té res i és feliç, la felicitat és un estat d'ànim. La felicitat és l'alegria de saber sense saber què és, però hi és, està en tu. A vegades estàs trist o alegre sense saber per què, i això és perquè el que tens a dins ha sortit a fora. Quan passa això, ens estem començant a adonar, que el que som no és el que aparentem. La felicitat no és «tenir» alguna cosa, sinó «ser» un mateix.

Per què és necessari l'autoconeixement, si encara que no em caigui bé a mi mateix, m'hauré de suportar tota la vida?

No és necessari, és fonamental (riu)!

Doncs això.

No hi ha la possibilitat que no s'agradi. És a fals «tu» a qui no li agrada res més que ell mateix, és el narcisisme absolut. Al narcisista no li agrada res que no sigui el mirall si no es veu ell mateix, no li agrada. Però quan mires a dins teu, no hi ha manera que no t'agradi el que hi ha, és la teva naturalesa, és impossible negar-la.

A la vida és millor estimar o patir?

L'amor és la naturalesa, el patiment és estar a la superfície sense conèixer-se un mateix. El patiment sorgeix d'un moviment mental equivocat, perquè el patiment no és natural, no estem aquí per patir

Doni'm a mi i als lectors un consell per anar per la vida.

Estar en l'ara i fluir amb el moment.

El carpe diem dels clàssics?

Exactament.

No és ser una mica hedonistes?

Hem de creure com els antics indis que el món és un joc, res és seriós, perquè tot passa. I aleshores, comprendre que tot és temporal, és un joc.

No ens hem de preocupar una mica pel futur?

No, perquè el futur no existeix. I el passat ja no és, així que només tenim el present. Som aquí, no sé per què no hem de gaudir aquest moment.

Existeix Déu?

No, Déu no existeix.

Així de fàcil?

Així de fàcil. Perquè existir és estar en aparença. Déu és un concepte, i com a concepte existeix. Però si Déu no va néixer i no morirà, aleshores no existeix.