«Dones una puntada de peu a una pedra i surt un grup festiu»

En què s'assemblen treure un disc i tenir un fill?

La creació i l'estimació de tots els temes, és com si fossin fills. Si em pregunten quina és la millor cançó d'un disc no sé què dir, en totes hi poso les mateixes ganes i actitud. Igual que passaria amb els fills... però només en tinc un i és el millor del món.

És difícil el part?

Del fill o del disc?

Del disc, home, ja imagino que el del fill no el va patir gaire.

Fàcil no és, per tenir bones cançons has de treballar, tenir un instrument a les mans. Amb sort, la inspiració t'enxampa treballant. Així surten les bones cançons, i després comença l'odissea de veure on ho graves, qui ho publica, la promoció... Si no ets músic de tendència, el part és difícil.

Què significa «de tendència»?

De la tendència que imperi en aquell moment. Ara mateix la tendència és la música festiva, dones una puntada a una pedra i surt un grup festiu. Si t'agrada Clapton, Hendrix, Pink Floyd, Camarón o Paco de Lucía... els bons músics, no entens quin moment musical viu Catalunya. Ni tampoc en àmbit mundial, amb el reggaeton i l'electro latino. Si ets músic i t'agrada la música, no ho entens. Si el que vols és fer pasta i tant se te'n fot la música, fes això i t'anirà molt bé.

Vostè no vol fer pasta?

Jo només vull sobreviure de la música, però dignament. Ja fa molts anys que sobrevisc de la música, però soc autèntic i faig el que m'agrada, música universal i atemporal. Si vols que es parli de tu i sortir als mitjans, has de fer música festiva.

Queda clar que no s'hi apunta.

Quan era jove, volíem ser bons músics i ens passàvem el temps estudiant el nostre instrument. I als que feien patxanga els miràvem malament, ens molava l'autenticitat, tio. Hi ha d'haver una quota de música festiva, és clar, però no tota. Ara, als que no fem música festiva, ens toca menjar merda.

Deu ser tendència en tots els àmbits, miri com en política mana el populisme.

Exacte. Però a mi m'han parit així, m'agraden les coses autèntiques i honestes.

Per això se sent «Enmig del no-res»?

Em sento enmig del no-res tant en política com en música. Sempre m'he sentit una mica com sense acabar d'encaixar enlloc.

Tornant a la semblança disc-fill: el més divertit és la concepció?

Hi ha una part divertida, però també n'hi ha una d'agonia, perquè tot encaixi al seu lloc. Parlo del disc (riu). I després hi ha el directe, que és el millor, llavors t'eleves al màxim, sents l'energia. Si hi ha un Déu o el que sigui, en aquell moment el sento.

Un tema del disc es diu «El teu gran viatge». Ha sigut amb alguna droga?

He, he, si de jove vaig tenir viatges, va ser d'aquests. Però el tema no va d'això, és una cançó que dedico al meu fill.

«Un bon moment». Quin recorda?

Fer de teloner d'Antonio Orozco per tot Espanya. La gent em veia sortir amb la guitarra i deia «qui és aquest tio? El germà d'en Rosendo?». Però me'ls vaig posar a la butxaca. Quan ets tu sol i una guitarra, o vas a mort, o millor que no surtis. Després del primer, l'Orozco em va donar 70 concerts.

Com va aconseguir el primer?

Jo treballava muntant els instruments a l'escenari. En una prova de so, em va sentir tocar, i em va dir si podia anar al seu camerino a tocar dos o tres temes. Li van agradar i em va donar l'oportunitat a Jerez de la Frontera. A partir d'allà, una setantena en tota la gira.