La menja fossilitzada

L´espai eat art acull dos sopars fossilitzats per joan crous al celler de can roca i al restaurant ca l´arpa de banyoles

08.12.2017 | 01:34

joan crous
Espai Eat Art - Lluís Vilà, Banyoles. Plaça Major, 33 H Del 3 de novembre al 2 de desembre. Dimecres de 10.30 a 13.30 h. Dijous i divendres de 16.30 a 20.30 h. Dissabtes d´11 a 14 h i de 16.30 a 20.30 h.


Què tenen en comú una llebre, Ferran Adrià, Santi Santamaria, Joan Roca i Joan Crous? Respondre implica tornar a la Documenta de Kassel d´ara fa exactament deu anys, furgar en les misèries d´allò que anomenen cuina d´autor i, finalment, aterrar en la veritat sedimentada per l´artista Joan Crous. La història no té pèrdua.
Una llebre (molt més viva que la de Joseph Beuys) va saltar en aquella edició de la Documenta. Descrivia la situació la periodista Fietta Jarque: «Confusió, ansietat, decepció, curiositat. Les sensacions que ha deixat la intervenció de Ferran Adrià són contradictòries». Com contradictòries (i previsibles) van ser les reaccions dels professionals dels respectius gremis: mentre que per als cuiners, la irrupció d´un company de fogons a la fira d´art contemporani més prestigiosa del món era «el més important que havia succeït en la història de la cuina» (Arzak dixit), per als artistes, tot plegat servia només per constatar coses ja sabudes, com ara que el divisme imperava en aquest tipus de certàmens i, en conseqüència, que això implicava deixar en segon pla un desconcertat Ibon Arramberi (artista, no pas cuiner) que, de cop i volta, havia passat de videoartista a involuntari «pinxe» de cuina. De fet, com la carta robada de Poe, la solució sempre va estar davant els nassos de la gent: el crític d´art Roger M. Buergel, responsable de la presència d´Adrià a Kassel, va aconseguir provocar «confusió, ansietat, decepció, curiositat...» fent bona la màxima del pare de la primera llebre, Joseph Beuys, segons la qual «tothom és artista» o, més encara, qualsevol producció humana és una obra d´art. No cal dir que dins el «tothom» Adrià hi encaixava, un fet, no obstant, que no explica que tingués un pavelló per a ell tot sol. El sofisma és antic: si tot és fals, aleshores res ho és (a la inversa també funciona).
Kassel només va ser un avís. Per més voltes que hi donem, la polèmica desfermada per Santi Santamaria no era contra tots (la llebre segueix essent innocent) sinó contra Ferran Adrià (i, si es vol, contra tot allò que ell simbolitza). Cuiner contra artista. O artista contra artista? O cuiner artesà contra cuiner convertit en carnassa de Documenta? La solució s´intueix fàcilment quan hom s´adona que els termes de la discussió no tenen res a veure amb el que se sol llegir o escoltar en relació a l´art contemporani. L´única funció de l´art és estimular el pensament humà a través d´imatges (per això se´n diu visual); la cuina, malgrat pugui arribar a ser tan o més estimulant que l´art, ha de ser comestible. L´art es reconeix en la seva inutilitat (un judici estètic no pot basar-se únicament en el gust) mentre que la cuina s´ha de desenvolupar dins uns paràmetres perfectament acotats pels límits de tolerància del paladar humà. L´art pot superar aquests límits, o jugar a superar-los, sense por a provocar intoxicacions severes. La cuina alimenta, mentre que l´art no pot prometre res a banda de ser fidel a ell mateix (i qui li exigeixi més, perd el temps). De cop i volta, per tant, els artistes-cuiners sorprenen la opinió pública amb controvèrsies que l´art contemporani no només ja fa anys que ha assimilat sinó que formen part indestriable del seu mateix discurs (i les excepcions, en aquest cas, sí que confirmen plenament la regla).
Enmig d´aquest paisatge de fogons calents (no pas com els descrits per l´amic i gastrònom Jaume Fàbrega), torna a Girona, concretament a Banyoles, una proposta de maridatge cultural que ens pot ajudar a posar les coses al seu lloc. En aquesta ocasió, el diàleg és a tres bandes: Crous, l´artista, i els cuiners Joan Roca i Pere Arpa. L´objectiu? El de sempre: després del simpòsium, la taula encara parada conservant intacta la darrera remor de les veus confrontades, les restes d´un viatge al centre del coneixement i de la sociabilitat humanes. Segurament aquest desig és el que es troba rere la gènesi del projecte de Joan Crous, un banyolí que viu i treballa a Bolonya: llicenciat en Història de l´Art i doctor en Història Medieval, va decidir dedicar la seva vida al vidre entès no tant com a material escultòric sinó com a resultat d´una cristal·lització. I és que el que Crous cerca és perpetuar aquella remor de veus, aquell tràfec de copes i plats, de coberts i aliments: les seves obres són restes d´un naufragi cíclic expressat en forma d´il·lusió d´eternitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema