Viatjar pel món i rellegir Josep Pla ens fa valorar cada vegada més la bellesa de la comarca empordanesa, del seu paisatge i el seu rosari de pobles medievals, alguns d'ells, encara afortunadament conservant l'encant i l'esperit del passat.
Després de dedicar anys i esforços a través de la nostra associació a la preservació d'aquests espais únics, hem arribat al convenciment que bona part dels seus alcaldes, inclús dels mateixos empordanesos, no són conscients de les joies que tenen entre mans.
És un fet generalitzat el menyspreu pels edificis «vells» -tan valorats a la resta d'Europa-, teatrets, bòviles, bars, casinos, magatzems, queviures, cellers, estacions... un rere l'altre van caient sense pietat, substituïts per posteriors «modernitats» dels arquitectes municipals, anodins edificis de formigó o altres materials, que ben poc tenen a veure amb l'harmonia d'aquests indrets ni amb la seva tradició, fet evident passejant per qualsevol poble, a gust del consumidor. Defugirem de comentaris sobre els poblets de la costa, la seva saturació urbanística i els grans creuers que hi recalen amb la consequent contaminació i extinció de les espècies marines, tan variada i abundant fins fa poc, o sobre les capitals de comarca i la seva afició a imitar les grans urbs. Greu error.
Aquest mateix sentiment destructor es fa palès contra els arbres i el paisatge. La proliferació de granges de porcs a costa del medi ambient i de la qualitat de l'aigua, de naus multiformes sense cap intent ni obligació legal d'integració amb l'entorn, han anat destruint l'harmonia d'uns paisatges fins fa poc verges. Qualsevol excusa és bona per talar un exemplar centenari, o per no plantar-ne, sigui per eixamplar un carrer, perquè les fulles embruten, perquè les arrels aixequen el paviment, o perquè els ocells canten: patis d'escoles, parades d'autobús, aparcaments públics, quilòmetres de noves voreres que són espais ressecs, forns de formigó insostenibles. Prendre un refresc en una placeta sota la frescor d'uns arbres, esdevé una tasca impossible!
Benvingut el mobiliari urbà multidisseny i les ombrel·les! Aquells plàtans plantats pels nostres avis, pocs són els que no han caigut sota la implacable moto-serra.
Hi ha però afició a la plantació «decorativa», de manteniment més costós i dubtós resultat, que no per motius sostenibles, igualment que a les podes diverses, quan els arbres «creixen massa i embruten», fet absurd que impossibilita gaudir del cromatisme de la tardor o d'una avinguda d'arbres florits, malgrat hi són plantats! Estris de jardineria d'última generació, bufadors sorollosos «netegen» les fulles, mentre les llaunes campen pels camins i els plàstics voleien al compàs de la tramuntana.
Qui té cura dels camins, d'aquells traçats històrics que durant segles han enllaçat la vida d'aquests pobles? Qui evita que màquines infernals fumiguin les flors dels seus marges; que no tallin les alzines, els suros que els ombregen? Qui restaura les seves parets seques quan cauen? Qui impedeix i que no els ofeguin amb asfalt?
La nostra indignació en assabentar-nos que un batlle del Baix Empordà ha donat ordre de tallar els arbres i substituir l'herba dels parterres per gespa artificial per estalviar aigua i mà d'obra, tot sigui dit, ha estat la causa d'aquest escrit.
Per anar a caçar bolets, o per pescar musclos cal un carnet; per estar en una taula electoral cal tenir estudis bàsics; doncs bé, en aquest país, per ocupar una responsabilitat com la d'alcalde, no cal ni un paper.
Si volem que el nostre patrimoni no desaparegui o es converteixi en un parc temàtic destí de turisme de masses, és hora que el Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat marqui unes pautes estrictes d'orientació estètica i conservació del medi ambient als Consistoris, i per prendre exemple, els convidi a visitar qualsevol poble del sud de França.
*Joan Badia Homs, Lola Arpa, Gemma Aguye i Joaquin de Ros. Membres fundadors de SOS Empordanet: Associació per la protecció cultural i mediambiental del Baix Empordà
