Zapatero era un desconegut el 2004, quan, per fets puntuals i insòlits, va guanyar les eleccions. Va ser rebut amb una certa esperança, perquè ja hi havia cansament respecte al personal polític ?establert. Ingènuament, es confià que un home nou seria també un home millor.

Tot seguit va començar allò del "talante", cosa que no portava a formular anàlisis de fons. Quan els fets mostraren que era un extremista, es va tornar a acreditar que aquest país té moltes mancances intel·lectuals. Ningú va dedicar esforços a efectuar un retrat revelador. A més, si s'hagués efectuat ¿com i per qui s'hauria difós? No interessava ni al PP, que té un discurs espanyolista, però no pas, mai ni gens, anticomunista, perquè tem que faci recordar el de Franco. Ells tenen el seu llast, que jo no tinc.

Quan ja es va anar veient la autèntica naturalesa de Zapatero es va preferir tancar els ulls. Som un país de pocs sociòlegs, força dolents i ben alimentats per subvencions. Molts d'ells primer tenen una ?intuïció, una cabòria o l'oportunitat d'expressar un criteri subjectiu. És després que escriuen amb la pretensió apriorística de mostrar que la realitat acredita el que ells ja creuen d'entrada. Sempre ho assoleixen, sigui dit irònicament. També saben que si volen ser subvencionats hi ha temes a oblidar. Un d'ells és el substrat comunista que domina el món cultural i algun altre món clau.

Modestament, vaig intentar suplir la manca d'objectivització del personatge. En el passat ho havia efectuat respecte a altres polítics (Suárez, González, Aznar, Pujol, Tarradellas) amb l'avantatge que a tots els acabats d'esmentar els he conegut força o molt bé. No és el cas de Zapatero.

Tanmateix, el mètode científic per conèixer una cosa que s'ignora sempre és el mateix: prendre aspectes concrets del que es desconeix en la seva totalitat i comparar-los amb el que es coneix del tot, ja sigui una idea política, un nou organisme, o una persona. Si veus un animalet d'uns tres de pams de llarg, un d'alt, un morro una mica punxegut i bigotis, el primer que has de pensar és que es pot tractar d'un gat.

En el cas de Zapatero el primer que vaig anar veient va ser que obrava com un marxista leninista. No li veia ni un pèl de socialdemòcrata. He llegit Eduard ?Bernstein, Karl Kautsky, Carlo Rosselli. Tinc amics socialdemòcrates, en general d'altres països. Zapatero no és d'aquest gremi.

La meva convicció va ser confirmada definitivament en conèixer antics dirigents del PSOE de Lleó i província. "Som terra de secà -em va dir un d'ells- i de poques fantasies. Zapatero ho va canviar, partint d'una minoria de minaires, per escorar vers l'extremisme el PSOE de Lleó. Va ser molt dur. Algunes assemblees varen requerir la intervenció de la policia. Se'ns va carregar a tots. Per això li varem posar el motiu de The Killer". (L'assassí, en anglès). Algunes d'aquestes dades ja les vaig publicar aquí mateix, fa mesos, però no crec que causessin cap efecte.

Anem per una altra via, aquesta només argumental. ¿Té algun sentit imaginar que Zapatero pot ser dolent en tot, com els fets mostren que és, sense que hi hagi una causa comuna al seu desencaixament total? Ara se l'acusa de ser erràtic. Només ho és en la tàctica, perquè tot li va fallant. Però no ho és en l'estratègia, que sempre ha estat de radicalitzar-ho tot, destrossant al màxim l'economia lliure de mercat i les llibertats culturals, en benefici d'un estatisme que ja no té cap sentit. Precisament ?perquè el seu estatisme no té viabilitat pràctica -cosa que ja han entès la pràctica totalitat dels polítics europeus, inclosos els francesos, jacobins fins fa quatre dies- hi ha d'haver una explicació ideològica. Constatat això, ¿a l'esquerra del socialisme democràtic què hi ha, excepte el comunisme?

Afegim-hi més dades concretes. N'hi ha una que m'és fàcil exposar, per haver escrit durant molts anys de política internacional. Consisteix a comparar el que diu i ?pretén Zapatero amb el que diuen i pretenen fer Oskar Lafontaine a Alemanya (ja fusionat amb les escorrialles del comunisme de l'Est, vaja, els de la Stasi), el repugnant Luc Melenchon a França i el sinistre ?Fausto Bertinotti a Itàlia. Per ara, deixo de banda la delirant i expressa simpatia de ?Zapatero pels Castro i el goril·la Chávez.

No he citat l'antic primer ministre ?Romano Prodi, perquè aquest no va ser tan ximple com per empassar-se el ?comunisme de Bertinotti, però sí que es va deixar ?entabanar i empresonar per aquest. El resultat ha estat que a Itàlia (on hi ha un partit majoritari a l'esquerra autènticament socialdemòcrata, malgrat procedir del ?comunisme) hauran de passar molt anys ?perquè l'esquerra torni al poder. Des del PSC i des del PSOE haurien d'analitzar aquest perill, ben real i reproduïble aquí.