o hi ha més ase que aquell que no vol saber. Ni persona més penedida que aquell que quatre dies després d'haver votat s'adona que s'equivocà. Desitjo que en el meu país siguin pocs.

Fa molts decennis que escric en diaris. Fent una estimació a la baixa crec sincerament que, en tots els gèneres, he signat força més de cinc mil peces. No he tingut cap plet, ni he comès errors importants, perquè sempre he posat aigua al vi. És a dir, he dit només allò que tenia confirmat i sovint, en tots els temes delicats, un pèl menys. Especialment en els períodes electorals, he defugit les preses de posició que no se situessin en el marc dels mers interessos generals, com deien - i feien o no feien - alguns diaris del segle XIX.

Abans de les eleccions del 15 de juny del 1977, les primeres de la democràcia, vaig publicar dades exactes i reservades a La Moncloa, segons les quals el PSC les guanyaria a Catalunya. La font que me les va passar, jugant-s'hi molt, no m'havia dit res del conjunt d'Espanya, on era segur que guanyaria UCD. La novetat era Catalunya i el PSC. Aquell mateix dia Josep Andreu Abelló, l'antic president del Tribunal de Cassació i llavors del PSC, em va trucar per donar-me'n les gràcies. Li vaig contestar que ho hauria publicat igualment si mostressin que el PSC perdia.

Setmanes abans del 20 de març del 1980, data de les primeres autonòmiques, gràcies a la mateixa font, vaig publicar dades precises provant que Pujol les guanyaria. Aquest cop em va trucar Josep M. Cullell, llavors de la cúpula de CDC, per donar-me'n les gràcies, com havia fet Andreu. Li vaig contestar el mateix.

De fet, fins ara, mai no havia tingut cap angoixa electoral. Mai no hi he participat amb el meu vot, en part per allò de no ser partidista i en part perquè mai no he sentit cap entusiasme. N'estic orgullós.

Ara tampoc votaré. La novetat és que tinc el desig que Mas - i no dic CiU- tregui els pitjors resultats possibles. No ho puc evitar. Quan es juga a dividir la societat, a ignorar-ne els seus problemes urgents, a radicalitzar-ho tot, irresponsablement, es produeix l'efecte mirall: hi ha qui creu que també s'ha de definir, però en contra. Mas ha traspassat totes i cadascuna de les línies continues. Ho ha fet no pas només amb malícia, sinó amb maldat. S'han usat a Internet uns escamots o uns corsaris que han injuriat, calumniat i volgut denigrar com mai no ho havia vist. Que els perdoni Déu, no jo.

Molts amics meus, un bon grapat amb el carnet de CDC, van començar creient que el radicalisme foll de Mas només seria una maniobra electoral. Ara, ells i jo, creiem que no. Com en el conte d'Alí Babà, Mas ha tret de la làmpada el follet de la trencadissa, del radicalisme pel radicalisme, de l' irredemptisme i el follet no podrà retornar-hi. No té escrúpols i en el cotxe de CDC avui no hi ha frens.

Certament, va ser Pujol pare qui el va incitar, acusant-lo de tou. Però crec que l'expresident és massa murri per llençar els frens per la finestra. Allò de la puta i la ramoneta lliga molt amb el seu caràcter. Me'l conec bé. Com conec Mas amb qui vaig parlar moltes hores, sense, ho juro, demanar-li res, ni boig, ni aproximativament. Vaig ser jo qui deliberadament vaig refusar - a ell mateix - continuar veient-lo: no tenia cap utilitat intel·lectual, que era l'única que volia. De Pujol pare no ho diré mai. Però sí d'Oriol Pujol.

Mas només és el que fa, i de vegades sembla que no en sigui conscient. No se'n pot esperar res de bo, ni els radicals. Per això hi ha una anada de vot vers ERC. Mas fa por i resta. S'ha llençat pel pendent del fracàs. Estic convençut que Pujol pare i, per descomptat Duran Lleida, ho veuen. Saben que en política tot el que puja artificialment i ràpidament ( com el moviment "uomo qualunque" a Itàlia i el "poujadisme" a França) és com un suflé: no tardarà a baixar. Desitjo, fins i tot pel propi bé de Mas, que el suflé pugi el mínim possible i baixi el màxim d'aviat, pel bé de Catalunya i sobretot dels catalans. Aquests ciutadans som una concreció molt clara i molt necessitada. En especial necessitem pau, treball, salut i ajut social. És així a causa dels dos anys desastrosos de govern Mas, sobre el quals ell calla. Calla perquè té culpa, diria la meva àvia, que era de Camallera.