De l'actual Generalitat no en pot sortir res de bo. Ni entrar-hi. No té cap pensament, ni sensibilitat, ni arguments, ni ponderació. Per tant, no en pot rajar res de bo. Ficar-s'hi és entrar a l'Infern de Dant. Ja es pot constatar amb Santi Vila.

M'hauria agradat que el nou conseller Santi Vila, fins ara alcalde de la ciutat on vaig néixer, hagués intentat ser un lleuger contrapunt, com ho va ser el seu predecessor, Lluís Recoder. Però no ha estat així. Vila s'ha estrenat dient bajanades en un acte que concentrava moltes de les fal·làcies de CDC i de l'independentisme. Barrejar el "carrilet", la independència i "infraestructures d' Estat" fa riure. No entenen de res. Ho amaguen creant tensions ridícules.

La primera cabòria de Vila ha estat parlar d'"infraestructures d'Estat". No havia d'estar pensant en el túnel i el tren sota el canal de la Mànega ni en el Pont de l' Oresund, que l'última vegada que vaig haver de fer una estada a Copenhaguen em va permetre dormir a la ciutat sueca de Malmö, amb una molèstia equivalent a la que tindria algú que anés a Figueres i hagués de dormir a Llers.

Santi Vila tampoc havia de tenir al cap la línia d'AVE entre Barcelona i París. Malgrat que la seva Generalitat se n'hagi volgut posar mil vegades la medalla, és el resultat de l'entesa europea, entre dos estats dels quals CDC n'ha dit mil pestes.

Fa una vintena d'anys i alguns centenars d'articles que he argumentat -verb que Mas ignora- que estem vivint la mort dels estats-nació, cosa que ara CDC propugna. Si comencés a citar autors de primera fila que tenen la mateixa i ben meva convicció sobre el model d'estat-nació aquest diari hauria de tenir mil pàgines. Unes quantes serien sobre transports.

En comptes de parlar d'"infraestructures d'Estat", Vila podria parlar merament d' infraestructures, quelcom que a Catalunya fa falta. No pot ser que el primer tren d'Espanya (Barcelona-Mataró) tingui el mateix traçat que el 1848 i que en 165 anys la seva rapidesa i fiabilitat hagi augmentat infinitament menys que la de la majoria de línies europees comparables.

Vila també va dir de Ferrocarrils de la Generalitat té una gestió "absolutament ?exem?plar". En efecte, va ser així quan la presidí, sota el Tripartit, el meu gran amic Joan Torras. Semblaria que, en canvi, no li sona què va ser aquella empresa sota la Generalitat de Jordi Pujol. L'escàndol acabà amb una sentència del Tribunal espanyol de Comptes obligant dos alts directius a retornar 2,7 milions d' euros.

Com sempre han fet els totalitarismes i els populismes, Vila necessita crear una contraposició maniquea. Ho va fer dient que la línia Madrid-Aranjuez es va fer "per necessitats polítiques i de la monarquia". Atès que Vila aviat veurà Felip, príncep de Girona, li podrà comentar. Si aquest és tan agut com el seu avi i el seu pare, als que vaig conèixer i conec, li podrà respondre "Què me'n diu conseller del tema de les ITV del seu decaigut príncep hereu, Oriol Pujol?".

Ironies fàcils a part, cal recordar que Vila parla de "planificar", és a dir, de fer volar coloms i que, a la vegada, s'acaben de pujar els peatges de les autopistes de titularitat catalana, més que no pas els de les de l'Estat a Catalunya. Això sí que és interessant.

Quant al tren Madrid-Aranjuez, creat el 1851, és a dir, fa 162 anys, criticar-lo ficant-hi la monarquia són ganes de crear tensions per la necessitat de poder dir alguna cosa. Si Vila hagués de parlar seriosament de transports, no sabria què dir. Algú en dubta? Té ganes de tensionar, per amagar la pròpia incapacitat. O sigui, que Vila s'ha adaptat de pressa a una Generalitat d'inútils. Ja ni gosen intentar fer-se passar pels "millors". Aviat tothom constarà que són els pitjors i que es mereixen perdre encara molt més que dotze diputats, que ja va ser un bon munt.