PEARL HARBOR I CATALUNYA

 
PEARL HARBOR I CATALUNYA
PEARL HARBOR I CATALUNYA  

ALFONS QUINTÀ Malgrat les pel·lícules i l'exotisme, aquí el Japó és un gran desconegut. Hi vaig viure, en sé moltes coses i alguns decennis enrere va ser el país i la cultura dels quals potser sabia més. Ara no n'escric mai i en parlo poc, fins i tot amb amics que van viure aquell meu passat interès. Callo perquè la comprensió del tema resulta difícil, mentre que incrementar les mitologies sol anar rodat i no em complau.
Tanmateix, ara no puc deixar de banda un fet històric japonès, com a mètode per a entendre la Catalunya d'avui mateix. Consisteix a posar en relleu que el 7t desembre del 1941 el Japó va atacar la base nord-americana de Pearl Harbor, com s'ha vist en mil pel·lícules, sabent que l'agressió provocaria inexorablement la declaració de guerra per part dels Estats Units i que el Japó no podia, de cap manera, guanyar-la.
Malgrat que el paper aguanta tot el que hi escriguis, no hi havia cap hipòtesi oficial, per secreta que fos, que considerés possible una victòria. Els encegats creien que els Estats Units es veurien obligats a negociar, per no ser capaços d'assumir el preu que haurien de pagar, en vides i diners, per una victòria americana. Tot plegat és un fet històric acreditat i gens discutit. Repeteixo: van anar a la guerra, el sinistre Hirohito i la seva púrria militarista, sabent que no la guanyarien.
Es pot dir, per tant, que hi ha pobles que poden embogir perquè els seus dirigents han sabut portar-los a alguna espècie de suïcidi col·lectiu. Els responsables ho prefereixen a haver d'assumir les seves responsabilitats i potser, perdre el poder. En el cas del Japó no hi havia ni aquesta darrera possibilitat, perquè la societat estava molt collada. A més, la brutal conquesta de Corea i la que estaven llavors duent a terme de la Xina, estaven en la base d'aquell embogiment nacionalista japonès.
En relació amb la Catalunya actual, crec que, en realitat no gaire ningú creu que estem en un procés de secessió. S'hi pot somiar i fins i tot desitjar-lo, com a objectiu eventual. Però el que la Generalitat està venent ara com un sac de faves comptades no té cap ni peus, ni cap possibilitat d'èxit. No puc pas ser més clar ni mullar-me més.
Contràriament al que fa Mas, sempre he preferit la prudència, l'anar vers on sigui comprovant abans l'estat del terreny, tenint un pla B i, els centenars de dies i de nits que he estat navegant, saber sempre on era l'armilla salvavides i el bot d'emergència. També he hagut d'ordenar molts aixecaments de cadàver, bàsicament suïcidats, i mai no vaig desitjar ser en el lloc de l'interfecte. Sherlock Holmes li diria al doctor Watson que tot això és elemental. Ho és.
Ara bé, per què aquí passa el que passa? No ho sé, però el sol fet que passi ens deixa fatal. No penso en el present, que està molt sacsejat i envernissat, ni en el futur que mai no està escrit amb tot detall. Penso en el passat immediat. Recordo els processos d'independència i de creació d'Estats que he tingut a un pam del meu nas mentre es concretaven i n'he escrit (cas d'Eritrea) o aquells dels quals en vaig conèixer protagonistes clau (com Ben Bella, en relació amb Algèria) o senzillament n'he llegit molt i escrit alguns centenars d'articles.
Només em serveix per argumentar que estem fora de tota comparació i del més elemental realisme. Si mirem Itàlia no veig cap Mazzini, cap Cavour, a cap Massimo d'Azeglio, ni tan sols un home d'acció (molt honest) com Garibaldi.
Podria fer una llarguíssima llista, país per país, incloent identitats avui desvalgudes, com la corsa, o la bretona. Però no sé trobar, ni en aquest darrer grup, cap cas on el nivell intel·lectual i conceptual sigui tan tronat, per no dir inexistent, com a Catalunya. Aquí hi pot haver sentiments ( en plural) però la seva conversió en res de coherent està per fer, fins i tot en l'ordre merament teòric, aspecte necessari però no pas suficient. El que hi ha són polítics que, per allargar llur agonia, ens porten vers una espècie de Pearl Harbor no cruent. El cruent i l'incruent (espero) tenen en comú l' absència de cap possibilitat de ?diguem-ne victòria, ni sobre el paper. En ser així, a alguns se'ls haurà de recordar sempre el dany inútil i innecessari que ens causen.

Enllaços recomanats: Premis cinema