Ahir, vaig intercanviar correus electrònics amb un periodista grec, vell amic meu. Acabem parlant una bona estona per telèfon. Ell viu modestament, escrivint per a mitjans estrangers, com jo vaig fer durant molts anys, sota el franquisme tardà. Sóc jo qui li truca, per allò del pagar.

Em demana com tracta la premsa de Barcelona la situació grega. Li contesto de forma atenuada. No goso fer-li saber que aquí, al meu entendre, es dóna una visió ensucrada de l'extrema esquerra grega, avui dissortadament en el poder. Prefereixo fugir d'estudi dient-li que la premsa francesa i italiana són molt crítiques respecte al govern grec. No parlem de la premsa britànica ni de l'alemanya perquè ell ja la segueix, a causa del seu treball quotidià.

Coincidim que a Grècia no hi ha ni la possibilitat que l'economia reprengui si no hi ha inversió estrangera, atès que senzillament el consum no pot reprendre en marc de les coordenades internes. Però, com pot haver-hi inversió estrangera si no hi ha seguretat jurídica?

Altrament, el govern és incapaç de recaptar els impostos establerts ni de fomentar la producció de productes imprescindibles, amb la qual cosa es dóna la paradoxa que incrementen les importacions. En realitat no són capaços de produir gairebé res, excepte una cosa: són uns grans creadors de deute, d'endeutament públic.

M'explica que el 85 per cent de les despeses de l'Estat han de ser pagades per la intervenció estrangera. Això no obstant, la fiscalitat dels armadors grecs és particularment plàcida, o tova, o complaent. Seria lògic canviar-ho. Semblaria que amb una llei n'hi hauria prou. Però no és així, perquè la placidesa fiscal en què podem viure els armadors, farcits de diners, està protegida per la constitució grega, difícil de canviar.

Tot té un origen polític, fins i tot el que pot no semblar-ho. Així, resulta que l'Estat falsifica descaradament les estadístiques oficials, com sempre s'ha fet a Cuba, la qual cosa empipa de mala manera les entitats financeres internacionals i a tots els possibles inversors.

Fa uns mesos vaig estar a Grècia. Em va esgarrifar veure que en el centre d'Atenes hi havia grans edificis que estaven buits, mig caiguts i apuntalats de manera que feia por passar-hi pel costat. Vaig pensar que aviat hi anirien inversors ?estrangers que els podrien comprar a molt baix preu. El meu amic em diu que ara hi ha molts més edificis d'aquell tipus, malgrat que els preus en el sector immobiliari han caigut entre un 30 i i 60 per cent.

Amb altres mesures s'espanta el turisme, que ha passat de representar el 18 per cent del Producte Interior Brut a ser el 13 per cent.

Coincidim que Espanya, com Itàlia i, en certa manera, Portugal han sabut recrear l'economia, però a Grècia això està resultant ser impossible.

Miris vers on miris hi trobes un problema de governança que, a la vegada, és fill i pare d'una concepció que els grecs tenen del món i de si mateixos que no hi ha per on agafar-les.

Lliga amb aquella brometa, que potser no ho era tant, escrita per Francesc Pujols, segons la qual els catalans un dia o altre aniríem pel món tenint-ho tot pagat. Jo diria que aquest dia no ha arribat, per nosaltres, ni pels grecs.

Uns i altres tenim un estrany sentiment de privilegi. En una bona part pot ser degut al fet d'haver tingut un passat millor que el nostre present.

Ara ens uneix un mateix problema. L'existència, per culpa dels mals governs que hem patit, d'un magma radical que no se sap per on agafar-ho. Penso en Syriza i en Podem.

Per sort nosaltres estem millor que Grècia. Però podem empitjorar, i molt. Aquí, com allí, no hi ha institucions independents, ni cossos entremitjos - com universitats o institucions culturals - que siguin realment lliures, és a dir no controlades pels poder polítics.

El que tenim, aquí i allí, és un domini demagògic de tot per la política partidista. Aquesta ha convertit una bona part de la societat en una olla a pressió que pot petar o anar esmicolant-se sense remei. Ho farà, ai las, mentre va donant lliçons i, sobretot, fent riure.