La Generalitat arreu del món: una petxina buida

18.02.2016 | 09:10
La Generalitat arreu del món: una petxina buida

aquí, se'n sol dir una bombolla. A França s'usa una expressió més divertida: la de petxina buida. Si la veus tancada i no entres en detalls pot semblar que a dins hi ha quelcom de comestible. Però pot estar buida i no tenir-hi res. Aquella petxina ve a ser sinònim de no res.

La cosa aquesta de les relacions internacionals de Catalunya és això, un no res. El pujolisme fou el primer en fer-ne una aparença de caldo gros quan era i continua sent una petxina buida, una bombolla.

Pujol va treure el tema, fins llavors inèdit, en el seu primer discurs d'investidura, com a president de la Generalitat, el maig del 1980. Ho recordo perfectament, perquè hi era present. Havia parlat amb ell abans d'aquest tema i en vaig escriure una llarga crònica. Pujol va dir que volia crear alguna delegació a l'exterior, citant París, per la necessitat de difondre l'art català i, potser, parlo de memòria, el comerç. Va ser ponderat, reconeixent que era un tema complex.

Després, Pujol no va fer gaire res, o res, excepte viatges diversos, acompanyat de núvols de periodistes, crec que en condicions de despeses mínimes o nul·les. Eren molt ridículs. Mai no vaig voler anar a cap, a cap ni un, malgrat que hi vaig ser convidat. Els periodistes que hi anaven se'n fotien, inclosos els de CDC o afins. Un que era pujolista i hi anava, em va dir que no els hi trobava cap utilitat i que semblaven «la comarca ens visita», un vell i ranci programa de Ràdio Barcelona.

Pujol sempre ha teatralitzat molt. Quant a honestedat o deshonestedat va arribar al súmmum, assolint anys d'enganyifa. En altres coses no li va anar tan bé. Per exemple, volia fer creure que sabia de política internacional. Creia que el feia lluir. Era una immensa falsedat.

Un fet singular era que mai no va voler que ningú s'ocupés de les relacions internacionals, dins el partit, ni tampoc a la Generalitat, del primer al darrer dia. El PSC hi va posar a Maria Badia, antiga secretària de Joan Raventós i després de Raimon Obiols, persona d'una incapacitat i d'una ignorància tan grans com el seu ego. En el PSUC es donava una qüestió encara més singular. La responsable era Leonor Bornau (coneguda per «Teresa Bonet»), esposa del secretari personal de Santiago Carrillo. Aquella senyora vivia a Madrid i, per tant, en compliment dels estatuts del PSUC i del PCE, hauria hagut de militar en el PCE. Però de jure, ho feia en el PSUC. De fet, no hi feia res, excepte obeir a Carrillo, faltaria més. Això va canviar quant a imatge, però només. Exceptuant Carles Gasòliba, ara crec que més o menys fugit de CDC, com tants altres, mai no he trobat cap polític que sàpiga res sobre política internacional. Jo n'he escrit força i alguna vegada hi ha hagut algun polític que m'ha volgut parlar d'internacional. He quedat escruixit. De cop va sorgir la fal·làcia consistent a dir que la política internacional era el camí per a la independència de Catalunya, i fot-li que és d'Ordis. Ara bé, la política internacional, ni l'ONU, ni ningú, se n'ha assabentat. Mas (i abans, amb el Tripartit, ERC) hi han gastat diners a cabassos, sense ni el més microscòpic resultat, excepte el de fer volar coloms. Com que ho fan Nord enllà, queda dissimulat. Han generat un anecdotari, molt cert, i força exposat per la premsa de Madrid, que fa plorar. S'hi conjuminen inutilitat, demagògia, indefinició d'objectius realistes (si n'hi hagués pogut haver) i llençar diners.

Casos molt greus com la Maison de la Catalogne de París, l'Institut Català de la Mediterrània, la Casa de la Generalitat de Perpinyà i totes les «ambaixades» que es vulgui haurien de portar a la Generalitat ha constatar que ja ha fet prou el ximple. Però no ho crec. Ho mantenen per imposar-nos un munt de mentides, d'ombres i de ridiculeses. A aquests únics efectes, la singular Conselleria del singular Romeva els és molt útil, útil per a ensarronar-nos. N'hauré de tornar a parlar, en legítima defensa, malgrat que continuarà sent una petxina buida. Quin avorriment i quina pèrdua de temps i de diners!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema