De les Bases als Estatuts, quatre dècades que separen dues èpoques

El cert és que aquell estatut va ser fill de la revolució democràtica que va portar a la república, mentre que les Bases de Manresa eren filles d'una mentalitat tradicionalista que es resistia als avenços cap a la democràcia moderna que s'anaven obrint pas a molts llocs d'Europa. Enfrontat a un Estat espanyol centralista, el catalanisme representat a l'assemblea de Manresa havia girat els ulls cap al passat per buscar inspiració en els segles anteriors al 1714, quan la monarquia penisular respectava la personalitat política catalana.

UN MODEL

D'ESTAT PER

A ESPANYA

Però la primera diferència que salta a la vista és una altra: mentre l'Estatut del 1932, com els del 1979 i el 2006, regulen l'exercici de l'autogovern català, les Bases de Manresa arrenquen amb un projecte de constitució espanyola.

Ho fan en uns pocs apartats d'una sola de les bases, però que entren plenament en qüestions com la forma d'estat, el sistema de govern i la divisió de poders espanyols. És, per tant, un projecte no només per a Catalunya sinó per a Espanya, a partir de la idea que canviar el sistema polític espanyol era condició necessària per assolir les cotes desitjades d'autogovern.

Així, si el primer apartat de la primera base definia les «atribucions» del «poder central» (avui en diríem competències), el segon apartat definia l'«organització» d'aquest poder central.

Deia el següent, en un català òbviament anterior a Pompeu Fabra: «lo Poder central s'organissarà baix lo concepte de la separació de les funcions llegislativa, executiva i judicial. Lo Poder llegislatiu central radicarà en lo Rei o Cap de l'Estat i en una Assemblea composta de representants de les regions, elegits en forma que cada un estimi convenient; lo número de representants serà proporcional al d'habitants i a la tributació, tenint-ne tres la regió a la que n'hi corresponguin menos».

EL REI

LEGISLADOR

Des d'una visió moderna sobta que el poder legislatiu sigui atribuït de forma conjunta al rei i al parlament, però aquesta era també la fórmula emprada en la constitució espanyola vigent, corresponent a la restauració monàrquica del 1874, i que va durar fins a la Segona República.

Allò revolucionari, per a un estat unitari i progressivament centralitzat com l'espanyol, era proposar que el seu parlament estigués format per «representants de les regions» elegits de la manera que a cada regió li semblés més convenient.

Aquest detall ja mostrava el que avui en diríem caràcter confederal del projecte, que partia de les parts o regions per conformar el sistema de govern de les matèries conjuntes, definides de forma explícita i per tant excloent en l'apartat d'atribucions del poder central. És a dir: tot el que no estava a la llista del poder central era competència del «poder regional», i cada regió decidia pel seu compte com s'organitzava per exercir aquest poder.

CONCEPTE

CONFEDERAL

Aquest concepte confederal, que va de baix a dalt, és molt clar en la descripció del «Poder judicial suprem», exercit per un «Alt Tribunal format per magistrats de les regions, un per cada una d'elles, elegits per les mateixes». Més que d'un tribunal suprem o de darrera instància, havia de ser una mena de tribunal arbitral per als conflictes de competències, ja que «cuidarà de resoldre los conflictes interregionals i de ls regions ab lo Poder central, i d'exigir la responsabilitat als funcionaris del Poder executiu».

Que l'alt tribunal no seria la darrera instància judicial, com sí que ho són els actuals tribunals suprem i constitucional, queda palès quan el document afirma: «aquest Tribunal no es considerarà superior jeràrquic dels Tribunals regionals que funcionaran ab completa independència». La darrera instància judicial perquè els particulars poguessin acudir en apel·lació seria doncs la «regional».

ELS PODERS

DE L'ESTAT

I quines eren les competències o «atribucions» d'aquest poder central? La llista és curta: les relacions internacionals, els exèrcits i la defensa en general, el sistema de duanes i aranzels, les infraestructures d'«interès general» (però «en les d'interès interregional podran posar-se d'acord lliurement les regions interessades»; amb aquest concepte, per exemple, el corredor mediterrani el farien conjuntament les generalitats catalana i valenciana), la resolució de conflictes interregionals (ja hem vist que a través de l'Alt tribunal, no de l'executiu ni del legislatiu centrals) i el pressupost per exercir aquestes competències.

Val la pena aturar-se un moment en aquest pressupost, del qual diu: «en lo que no arribin les rendes d'Aduanes, deurà distribuir-se entre les regions a proporció de sa riquesa». Refiar-se dels aranzels duaners com a base del pressupost de l'estat indica fins a quin punt l'estat mateix era d'unes dimensions reduïdes comparades amb els estats actuals. Això no el privava de tenir deute, i al respecte les Bases estableixen que l'«avui existent» no serà transferit a les regions sinó que se'l menjarà el poder central, i que en el futur serà cada regió la que decidirà si s'endeuta o no s'endeuta, tant per a «son sosteniment» com per atendre «les cargues del poder central».

CATALUNYA

ENCUNYA

I la moneda? En l'apartat sobre el poder central no se'n diu res, ja que l'encunyació es reserva per al «poder regional». Però en l'apartat corresponent s'indica que aquesta encu-nyació s'ha de subjectar als «tipus unitaris» que acordin els diferents poders regionals i «els tractats d'Unió monetària», i que les monedes encunyades en cada regió hauran de ser acceptades a tot el territori espanyol.

Catalunya va encunyar moneda durant molts segles, però la seca de Barcelona va cessar la seva activitat l'any 1879, tretze anys abans de l'assemblea de Manresa, i de fet en els darrers anys d'activitat funcionava com a mera sucursal de l'autoritat monetària única establerta amb la reforma monetària del ministre calafí Laureà Figuerola, que el 1868 va unificar el sistema monetari de tot l'estat al voltant de la pesseta. Les Bases pretenien tornar a la situació anterior i que Catalunya fabriqués monedes autònomament.

BISBES

CATALANS

El document es preocupa de no deixar desemparat del poder de l'Església; però com que les relacions que «uneixen l'Estat ab la Iglesia» havien estat «sancionades» per la «potestat» eclesial, doncs això de moment no es toca. Aquestes relacions les fixava un acord o «concordat» entre el Regne d'Espanya i la Santa Seu, i les Bases el mantenen i estableixen que el poder central «procurarà ab lo sant Pare» la manera de «subvenir el Clero i el Culte». Això sí: diu que caldrà «procurar» que «se previngui en lo Concordat que hagin de ser catalans els que exerceixin jurisdicció eclesiàstica pròpia o delegada, com també els obtentors de dignitats i prebdendes» a Catalunya.

Aquesta mena de «volem bisbes catalans» del segle XIX es reclama «tant si es sosté el Real Patronat, com si es restableix la disciplina general de la Iglésia». El «Real Patronat» era un conjunt de privilegis concedits pel Vaticà a les «monarquies catòliques», entre aquestes l'espanyola, que permetien als monarques influir de forma determinant en el govern de l'Església catòlica en el seu territori. Una de les fórmules era el dret de proposta o, directament, de nomenament de bisbes i resta d'autoritats de la jerarquia eclesiàstica. Les Bases de Manresa no preveuen alliberar el monarca d'aquest poder, ni canviar les regles del joc fins que monarca i pontífex no decideixin fer-ho per mutu acord (i no van fer-ho en les dècades següents). En conseqüència, parlen de «procurar» que en un futur indefinit el concordat reclami la catalanitat dels nomenats.

CATALUNYA

«SOBIRANA»

Ja hem dit que les Bases de Manresa atorgaven al «poder regional» totes aquelles competències que no formessin part de la llista reservada al poder central. «Catalunya serà l'única soberana de son govern interior», s'hi afirmava. «Cuidarà de sa llegislació civil, penal, mercantil, administrativa i processal; de l'establiment i percepció d'impostos; de l'encunyació de la moneda, i tindrà totes les demés atribucions inherents a la soberania que no corresponguin al Poder central».

L'ordre públic es confiava al sometent i a un cos permanent «semblant» al dels Mossos d'Esquadra o la Guàrdia Civil. L'ensenyament primari es confiava als municipis o, si ni poguessin, a la «comarca natural», a la qual atorgava plens poders per a l'exercici de les seves funcions. El català era l'única llengua oficial i només els catalans (per naixement o naturalització) podien ocupar càr-recs públics, fins i tot a les delegacions del govern central.

Quant als exèrcits «de mar i terra», tot i ser competència del poder central, s'establia que Catalunya hi contribuiria per mitjà de voluntaris o d'una compensació en diners, «com abans de 1845», i que els voluntaris catalans serien destinats al cos d'exèrcit establert de forma fixa a Catalunya. Correspondria al poder regional organitzar el cos de reservistes, és a dir, la relació de joves mobilitzables en cas de necessitat, format per «tots los minyons d'una edat determinada».

POC ESTAT

DEL BENESTAR

En el text de les Bases no es parla de sanitat i salut, no es parla d'ensenyament secundari i universitari, ni de museus i biblioteques. No es recullen les polítiques socials que avui no poden mancar en cap constitució ni estatut. Tot això és present, en canvi, a l'Estatut del 1932.

Hi ha dues raons per explicar la diferència. Una és que el text del 1892 són només unes bases per a la futura constitució, i no la constitució completa. I l'altra, que a final del segle XIX els poders públics no tenien polítiques definides en molts dels aspectes que hem esmentat, i especialment en el vessant social. El 1932, en canvi, la sensibilitat social i política amb què es van abordar tant la constitució republicana com l'estatut català ja era força més semblant a l'actual, encara que amb recursos molt limitats.

Sufragi

medieval

On hi ha un salt espectacular entre les Bases i els posteriors estatuts és en la forma de nodrir les Corts. A l'Estatut del 1932 s'afirma que el Parlament serà elegit «per sufragi universal, directe, igual i secret», una fórmula pràcticament idèntica a la que es va servir avui en la majoria de democràcies. En canvi, les Bases, només quaranta anys abans (poc més d'una generació), establien que les Corts catalanes «es formaran per sufragi de tots los caps de casa agrupats en classes fundades en lo treball manual, en la capacitat o en les carreres professionals i en la propietat, indústria i comerç, mitjançant la corresponent organisació gremial en lo que possible sia».

Per als que s'estiguin fregant els ulls, intentarem explicar-ho: a les Corts no hi haurien d'anar els representants dels partits polítics votats pels ciutadans a les eleccions, sinó els representants de grups econòmics i professionals per raó de la seva activitat: propietaris rurals, propietaris urbans, fabricants, comerciants, els diferents oficis menestrals, les diferents professions liberals... A cadascuna d'aquestes «classes» hi hauria eleccions «internes» per designar el corresponent representant a les Corts. I a les votacions només hi participarien els «caps de casa».

Legislació

antiga

Aquest concepte «orgànic» de la representació provenia d'un passat que l'Europa democràtica ja havia deixat enrere, i això inclou l'Estat espanyol, que havia basat el règim de la restauració en l'alternança entre partits polítics, i que elegia els seus diputats al Congrés per districtes territorials i no per agrupacions gremials. La major part del temps s'havia tractat d'un «sufragi censatari», és a dir, restringit als homes inscrits en el «cens» de contribuents que pagaven a Hisenda a partir d'una certa quantitat, però el 1869 es va ampliar el dret de vot a tots els homes (no a les dones), amb independència de la riquesa. El 1878 va tornar el sistema censatari, però el 1890 es va recuperar el sufragi masculí, reestrenat a les eleccions espanyoles de 1891, és a dir, abans de l'assemblea que va aprovar les Bases, que van ignorar el signe dels temps.

Potser perquè, com diu la base segona, «en la part dogmàtica de la Constitució Regional Catalana es mantindrà lo temperament expansiu de la nostra llegislació antiga, reformant per a posar-les d'acord ab les noves necessitats, les sàvies disposicions que conté respecte dels drets i llibertats dels catalans».