El Marroc defensa que cal un model institucional per a mesquites

?Les autoritats marroquines asseguren que els discursos que surten d'aquests centres de culte «han de ser compatibles» amb els valors fonamentals del país d'origen i el d'acollida, que en aquest cas és Espanya

08.09.2017 | 12:46
El Marroc defensa que cal un model institucional per a mesquites

es autoritats marroquines consideren que és necessari «un model institucional» per gestionar les mesquites i la pràctica de l'islam a Espanya i a Europa, de manera que sigui «compatible amb els valors» del país d'acollida. En una declaració escrita, el ministre marroquí d'Assumptes Religiosos, Ahmed Taufiq, subratlla aquesta necessitat institucional per als gairebé dos milions de musulmans d'Espanya, dels quals el principal grup (800.000) el constitueixen els marroquins i els seus descendents.

Preguntat pel model marroquí de gestió religiosa en comparació a l'espanyol, Taufiq respon que «el culte i les mesquites són necessitats socials d'una comunitat, és a dir, una necessitat democràtica, que ha de ser entesa i gestionada de manera institucional».

El ministre afegeix que el discurs que surti de les mesquites «ha de ser compatible amb els valors fonamentals del país d'origen i el país d'acollida», i que és la mateixa comunitat la que ha de «ser garant de la qualitat de la seva gestió»; aquesta serà «la millor forma de fer front a l'extremisme als països de minories musulmanes».

Per la seva banda, el director del Consell de Comunitats Marroquines a l'Estranger (CCME, oficial), Abdellah Boussef, va més lluny en declarar aquesta setmana que Espanya tindria tot l'interès a seguir el «model marroquí» per ser el més allunyat del salafisme extremista, però reconeix que hi ha «reticències polítiques» d'Espanya per associar els marroquins en aquesta gestió de l'islam.

En realitat, la gestió de les mesquites i la regulació de l'islam és radicalment diferent a Espanya i al Marroc, una diferència que deriva del caràcter democràtic i aconfessional de l'Estat espanyol davant del caràcter confessional i de tall autoritari al Marroc.

Al Marroc, la pràctica de l'islam està fèrriament controlada, tant en la producció de continguts i missatges com en el maneig dels espais religiosos i els temps: les 50.000 mesquites del país només poden obrir en els moments de l'oració, amb la qual cosa no poden servir de punt de trobada social. Els imams, a sou de l'Estat, tenen prohibida tota activitat política (200 van ser expulsats del cos aquest mateix any per les seves simpaties amb un partit islamista), i els divendres han de pronunciar el sermó dictat pel ministeri de tutela. Finalment, els nens estudien obligatòriament a les escoles una assignatura d'Educació Islàmica des de primer de Primària fins a l'últim any escolar.

Un model similar seria impensable en un país com Espanya, però el problema, segons coincideixen a apuntar diversos experts consultats aquesta setmana, és que a Espanya no hi ha un model clar i els acords de 1992, signats entre el govern i els representants de la comunitat islàmica, són avui «paper mullat», com diu Boussef i cal replantejar-se'ls.


Unificar la comunitat

També en declaracions telefòniques, el professor de la Universitat Rovira i Virgili i especialista en les comunitats islàmiques a Espanya Jordi Moreras considera que cal manejar amb precaució la idea de la necessitat d'un «control» dels imams i les mesquites a Espanya. «Més control del que tenen després dels atemptats d'Atocha de 2004? –ironitza–. Existeix un protocol de col·laboració tàcita entre els responsables de les mesquites i la policia», assegura, però argumenta que això és reduir la qüestió de la pràctica de l'islam en l'àmbit de la seguretat i descuidar tots els altres.

Els intents de regular i controlar un àmbit on fins ara ha regnat «l'autogestió» –indica Moreras– són delicats, perquè fins i tot l'intent de fer un cens de llocs de culte i d'imams per part del govern socialista va ser vist amb recel per una comunitat que «se sent permanentment sota sospita».

Moreras reconeix que la principal tasca pendent des de 1992 és unificar la comunitat islàmica sota una sola veu i acabar la bicefàlia existent en el seu si entre la Unió de Comunitats Islàmiques d'Espanya (UCIDE) i la Federació Espanyola d'Entitats Religioses Islàmiques (FEERI).

La segona qüestió és entendre que davant de l'islam com a «religió dels emigrants», com era el cas el 1992, avui cal veure que es tracta de «la religió dels fills dels emigrants», entre els quals es manifesta de forma més clara que entre els seus pares una necessitat religiosa que té a veure amb la recerca de la seva identitat.

Hi ha hagut –conclou– una enganyosa percepció que «tot funcionava» i que «no passava res», mentre es tancaven els ulls a qüestions tan flagrants com «la periferització de la religió», en al·lusió al trasllat a les perifèries urbanes de les mesquites, però també d'altres credos percebuts com a «molestos», com els sikhs o els protestants d'ètnia gitana.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema