No sonen els acords de La Internacional, de moment. Sí, estem sentint la passió coral d'un sector dels ciutadans catalans, per entonar Els Segadors. No sé quant de revolta de «pagesos» en contra de la globalització i quant de resistència urbanita als poders constituïts en col·lusió amb els locals. Però vist el vist a Terrassa i a Barcelona, quan un grup de gent protestava per escorcolls o per detencions (aquest cop de personatges assenyalats a la conselleria d'Economia) vam comprovar que la marea va a més, que la tensió puja de to i no arriba a ser un sisme submarí, perquè els mateixos capitans d'aquesta revolució (no sé si amb clavells i cava) criden a l'ordre, és a dir, «manifestar-se pacíficament», en boca de Joan Tardà, diputat a les Corts Espanyoles, que celebraven una sessió de control, mentre a la capital comtal pujava el nivell de testosterona i de l'aigua (ambé a Aigües de Girona, on hi ha mar de fons).
Pablo Iglesias entrava en competició, en parlar simplement de «presos polítics». Hem fet un salt qualitatiu. I no hi havia ningú, encara, a la presó. Cridats a declarar per un mandat de la Fiscalia si, per haver-se mostrat favorables al referèndum (clar que, un representant de Jutges per la Democràcia, va dir que haver-se significat abans que el Constitucional suspengués cautelarment la llei emesa en el ple català no és base suficient per a això). Podem va escenificar abans una proposta molt original, de tipus «embolica que fa fort», demanant una assemblea de representes (diputats i senadors?), alcaldes i «experts», per buscar una solució «negociada» que incloïa d'entrada un referèndum pactat amb garanties (és a dir, la «penyora» més desitjada). Era una drecera per oblidar que la voluntat popular de tot Espanya està representada al Parlament, per obra i gràcies de les passades eleccions generals, lliures i legals, que ningú ha posat en dubte, ni ells mateixos que es van emportar una sufocació. Vol fer el «sorpasso» per la porta de darrere. Per posar el PSOE en un compromís.
Que és el que va intentar per partida doble Ciudadanos/Ciutadans, en presentar a Catalunya una moció de censura, amb Inés Arrimadas de candidata (i quin és el programa?). I requerir al PSC i el PP que aportin diputats per fer-la possible. «És l'única oportunitat» va dir. A Madrid, Albert Rivera demanava un suport «al Govern i el poder judicial» en la seva acció en el tema de Catalunya. I va collir una rebolcada que no ha sabut digerir, segons es van sentir les seves declaracions al matí. I donava les culpes al PSC per «fagocitar el PSOE». El partit fundat per Pablo Iglesias (el bo) va votar en contra i l'esmena va ser rebutjada per àmplia majoria. M'agrada sentir-lo parlar de «forces constitucionalistes» quan fa 40 anys que dels set fundadors d'AP (ara PP) només dues van votar a favor de la Constitució de 1978. Paradoxes.
Les diferents estratègies, que responen a diferents programes, divergents ideologies i historials, i temperaments divergents dels seus respectius líders, siguin Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Rivera.
Encara que tots criden al diàleg (i envien cartes al president de Govern i còpia al Rei d'Espanya) no hi ha tal, els ponts semblen trencats i ni abans de l'1 d'octubre ni després es convertiran en autopistes perquè passin les solucions. És més, cal preguntar-se si la democràcia a Espanya aguantarà amb aquest sisme submarí. La lluita perquè sigui així mereix encara un esforç més. I serà la lluita final.
